dijous, 30 de desembre del 2010

MARIA, MARE DE DÉU

Estem en ple temps de Nadal i, en aquest començament del nou any, l’Església ens presenta la figura de Maria en tota la seva grandesa: és la Mare de Déu.
En l’Anunciació Maria va dir sí a Déu, a la Paraula, que es va encarnar en ella, i avui la contemplem presentant el seu Fill a tots els qui s’apropen a ella.
L’Evangeli ens parla dels pastors, només ells visiten a Jesús infant. Els pastors són els senzills i els humils de cor, els pobres d’esperit, els oberts i atents a Déu des de la seva petitesa. Només aquests poden creure, reconèixer la grandesa d’aquell infant i anunciar-ho amb joia.
Cal que també nosaltres ens apropem a la Paraula encarnada, a Jesús, amb simplicitat i senzillesa, com els pastors, i deixem que ens mostri la grandesa del misteri de Nadal.
L’Evangeli ens diu que “Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. Aquest és un dels trets més significatius de la personalitat de Maria. Era una noia reflexiva, d’una gran capacitat d’interioritat, Maria guardava i meditava en el seu interior tot allò que venia de Déu.
Que aquests dies de joia i de festa sapiguem, com Maria, entrar dins nostre per acollir, contemplar i deixar-nos estimar per la Paraula. Aquesta serà una de les millors maneres de començar el nou any.

dissabte, 18 de desembre del 2010

NADAL: LA LLUM RESPLENDEIX EN LA FOSCA

Després de recórrer els quatre diumenges d’Advent, hem arribat a la celebració joiosa de Nadal. Si al llarg d’aquestes últimes setmanes hem intentat fer nostres les actituds de l’evangeli: vetllar, obrir els camins, conversió, docilitat... podrem celebrar el Nadal amb plenitud i això ens animarà a seguir el nostre camí de fe i de seguiment de Jesucrist.
Els textos de l’evangeli d’aquests dies ens són ben familiars i entranyables. Cada evangelista presenta al seu estil el naixement de Jesús i la seva vinguda al món, a fer estada entre nosaltres.
Quedem-nos amb allò que és veritablement essencial i important: Déu s’apropa a nosaltres amb tanta intensitat que es fa un de nosaltres. És tanta la seva proximitat, el seu amor, la seva tendresa que es fa igual que nosaltres tot compartint el que nosaltres mateixos vivim cada dia, la fragilitat i la debilitat de la nostra condició humana i temporal.
Intentem contemplar aquest Misteri del Nadal amb uns ulls nous, oberts i senzills. El Jesús que aquests dies contemplem com un infant és el mateix Jesús que escoltem en l’evangeli, el mateix Jesús que rebem en l’Eucaristia, el mateix que es troba en els germans, el mateix que es troba en el més íntim de la nostra persona.
Celebrem Nadal amb la joia que ens ha de donar la manifestació de Déu i la seva presència entre nosaltres.
De tot cor, desitgem un BON NADAL a tots aquells i aquelles que ens acompanyeu a través d’aquestes pàgines. Que la Llum de Nadal il•lumini sempre les nostres vides.

divendres, 17 de desembre del 2010

JESÚS ENTRA EN EL MÓN

S’acaba el temps d’Advent, entrem en l’última setmana d’aquest camí cap a Nadal.
L’evangeli d’aquest diumenge comença a presentar-nos el misteri de Nadal i ens revela la identitat del nen que naixerà de Maria: l’Emmanuel, “Déu és amb nosaltres”. Jesús és el mateix Déu que es fa infant, que es fa home per caminar amb nosaltres, al nostre costat, manifestant-nos com ens estima.
Jesús entra en el món per mitjà de Maria. Déu se serveix de Maria, de la seva obertura, de la seva disponibilitat i acceptació per entrar en el món dels homes. Déu també pot servir-se de mi per penetrar en la vida de molts germans (amics, companys, familiars...) que no el coneixen. Cal només que Ell trobi en mi obertura, entrega, docilitat i em farà un instrument seu eficaç, continuant d’alguna manera la gran missió de Maria d’engendrar la Vida en el cor dels germans.
Déu també se serveix de Josep. Josep col•labora en els designis de Déu amb la seva disponibilitat, docilitat i entrega als seus camins. Quantes vegades nosaltres també podem col•laborar perquè Jesús sigui conegut i engendrat en l’altre.
Com Maria, com Josep, com Francesc i Clara, com tants germans i germanes nostres que ens han precedit, posem-nos dòcilment en mans de Déu perquè Ell pugui servir-se de cadascun de nosaltres per arribar a moltes persones que, sense saber-ho, el busquen i desitgen. Així, tots junts, podrem celebrar el Nadal en profunditat i joia perquè Jesús estarà en la seva vida i en la nostra.

divendres, 10 de desembre del 2010

ANEU A ANUNCIAR EL QUE VEIEU


Arribem al tercer diumenge d’Advent. Situem l’evangeli d’aquest dia en el seu context: Herodes ha fet tancar Joan Baptista a la presó i, des d’allà, vol que els seus propis deixebles coneguin Jesús i el segueixin; Joan desitja que els seus deixebles tinguin més llum per apropar-se a Jesús, per això els envia a preguntar-li si ell és el Messies que tothom espera.
La resposta de Jesús va més enllà d’una simple afirmació. Jesús vol que els deixebles de Joan entrin dintre d’ells mateixos i trobin una resposta per si sols i des de la seva pròpia vida, per això els diu: “Aneu a anunciar el que veieu i el que heu sentit dir”, és a dir, doneu testimoni de mi i comuniqueu als altres el que sentiu, el que veieu, el que experimenteu, el que heu conegut de mi...
L’evangeli ens interroga també avui a nosaltres. ¿Som capaços de donar testimoni de Jesús comunicant als altres el que coneixem d’Ell? No podem parlar de Jesús pel que ens diuen els llibres o simplement pel que hem sentit dir, hem d’anunciar-lo a partir del coneixement personal que anem adquirint, per mitjà del que aprofundim en la lectura i reflexió de l’evangeli, del que n’experimentem en la nostra vida de cada dia.
Voler conèixer més Jesús i anunciar-lo als altres és estar preparant també la seva vinguda i, com Joan Baptista, li obrirem el camí.

divendres, 3 de desembre del 2010

GIREM-NOS CAP A JESÚS I ACOLLIM-LO

Ens trobem en el segon diumenge d’Advent, aquest bonic temps de preparació per la celebració del Nadal.
L’evangeli d’aquest diumenge en fa dues grans invitacions: “convertiu-vos” i “obriu una ruta al Senyor”.
És el mateix Jesús qui ens parla, ja sigui en la veu de Joan o del profeta Isaïes, i ens crida a la conversió: “convertiu-vos”. Jesús ens crida a girar-nos cap a Ell, a orientar i centrar la nostra vida en Ell, a escoltar la seva Paraula, a estimar els germans al seu estil...
Jesús ens convida també a obrir-li un camí, una ruta en la nostra persona, un espai en la nostra vida. Jesús vol caminar amb nosaltres, vol ser el nostre company i guia, vol que gaudim de la seva amistat, però per això li hem d’obrir la porta del nostre interior, li hem de deixar pas, hem d’aplanar-li una ruta, en una paraula, l’hem d’acollir com qui acull un amic molt estimat.
Seguim escoltant l’evangeli i Joan Baptista diu: “demostreu amb fets que us voleu convertir”. La conversió real, sincera es fa present en la vida de cada dia. Buscar una estona de pregària per escoltar Jesús, acollir, ajudar, encoratjar el germà, perdonar de cor, esforçar-nos a millorar en tots els nivells... són signes de la nostra conversió, de què veritablement estem obrint una ruta a Jesús en la nostra vida.

Aprofitem amb alegria aquest temps que ens proposa l’Església i caminem així cap al Nadal. Serà la millor preparació que podem fer!

divendres, 26 de novembre del 2010

ADVENT: TEMPS DE VETLLA I D'ESPERANÇA


Un any més se’ns fa el do de viure un nou temps d’Advent. Quatre setmanes abans de Nadal que l’Església ens assenyala per animar-nos a viure amb un estil i unes actituds molt concretes: una actitud de vetlla, de vigilància activa i una actitud d’esperança confiada i joiosa.
Com altres vegades, us volem convidar en aquest temps litúrgic fort a llegir i a reflexionar amb nosaltres els textos de l’evangeli de cada diumenge per tal de poder viure amb més intensitat el que se’ns proposa.

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent posa l’accent en l’actitud de vetlla. Jesús, bon coneixedor de la realitat que cada dia vivim, ens dóna un exemple ben clar: “Si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria...”. Amb això, no ens vol dir que tinguem por ni que visquem angoixats pel que pot esdevenir, sinó que cal que tinguem una actitud de vigilància i d’atenció de forma que no ens passi per alt tot el que és més important en la nostra vida: que no deixem passar aquells moments en què podem ajudar activament els altres, que no visquem despistats sense sentir el que el Senyor ens vol dir en la nostra vida de cada dia, que visquem atents a nosaltres mateixos per no deixar-nos acaparar pel soroll i el brogit que hi ha al nostre voltant...
Maria, la mare de Jesús, va ser la persona que va vetllar i esperar joiosament, atenta sempre a la veu de Déu i a les necessitats dels altres.
Intentem, al llarg d’aquestes setmanes abrandar en nosaltres aquestes actituds i esperem el Senyor, que sempre ve al nostre encontre.

dimarts, 16 de novembre del 2010

LA PREGÀRIA: TROBADA AMB EL PARE


Quan ens adrecem a Déu en la pregària, és bo que tinguem present que el nostre Déu és un Déu trinitari: és Pare, Fill i Esperit Sant. Avui ens centrarem en el tema de la pregària com a trobada amb el Pare.
Jesús en l'evangeli ens ensenya que Déu és el nostre Pare (Jn 20, 17) i quan els deixebles li demanen que els ensenyi a pregar, Ell els diu: "quan pregueu, digueu: Pare" (Llc 11,2).
La pregària, doncs, és una trobada personal amb Déu Pare que ens estima entranyablement.
Hem d'anar a la pregària pensant que anem a trobar-nos amb el Pare, Aquell que ens ha creat, que ens estima amb un amor especialíssim i que és molt proper a nosaltres, està en el més íntim de nosaltres mateixos.
En la pregària hem d'adreçar-nos a Déu dient-li, amb senzillesa i amb tot l'afecte: "PARE", tal com ho feia Jesús.
Diguem-li: "Pare" i obrim-nos-hi, Ell ens acull, ens valora, ens anima, ens comprèn, ens perdona...
Diguem-li: "Pare" i deixem-nos mirar i estimar per Ell, que veu en cadascun de nosaltres un fill seu molt i molt estimat.
Diguem-li: "Pare" i abandonem-nos-hi tal com som, amb les nostres debilitats i anhels, amb les nostres preocupacions i inquietuds... Abandonem-nos-hi confiadament.
Diguem-li: "Pare" sabent-nos de veritat fills seus.
Si anem a la pregària amb la convicci6 que anem a trobar-nos amb Déu Pare, anirà creixent en nosaltres la consciència de ser fills seus, i el seu amor anirà transformant la nostra persona, les nostres actituds. Naixerà en nosaltres una nova mirada envers els altres; els altres, s6n els meus germans estimats i valorats pel Pare amb un amor especialíssim.
El Pare sempre ens espera i vol que el tractem amb senzillesa, amb confiança, amb amor... Apropem-nos a Ell, trobem-nos amb Ell... que desitja omplir la nostra vida de joia i de pau.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

TOTS-SANTS I PANELLETS

Dilluns celebrarem el dia de Tots-Sants. Una festa en què l’Església ens convida a mirar totes aquelles persones que han viscut entregades a Déu i als germans en una vida joiosa d’amor, de fidelitat, de sinceritat, de donació... en el lloc i l’estat en què Déu els ha cridat. Totes aquestes persones ens han precedit i, en aquest dia, se’ns invita a voler viure amb les mateixes actituds i sentiments amb què elles ho van fer mentre anem caminant cap a la nostra meta. Que la festa de Tots-Sants ens sigui a cadascun de nosaltres un estímul per viure, cada vegada més, des de l’amor i la veritat, en l’entorn on ens trobem, familiar, comunitari, de treball.
És molt típic de casa nostra fer la castanyada i menjar els panellets. També nosaltres vam dedicar un matí a elaborar aquests dolços propis d’aquest dia. Podeu donar un cop d’ull al nostre “taller de pastisseria”.
A tots vosaltres, que ens aneu seguint, us desitgem una joiosa diada de Tots-Sants.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

ESCOLTAR LA PARAULA

En l’aproximació que anem fent al món de la pregària, hem repetit molt la idea d’escoltar, de centrar-nos, de fer silenci dintre i fora de nosaltres, d’estar atents al que el Senyor em vulgui dir en aquest moment de la meva vida. No és suficient que m'apropi a Déu, cal que escolti el que em vol comunicar. Però, ens podem preguntar: ¿com fer-ho?, ¿com portar-ho a la pràctica en l’estona més o menys llarga en què m’hi vulgui dedicar?
Avui intentarem concretar una mica més i endinsar-nos en el tema de l’escolta de la Paraula.
Podem anar seguint aquests passos:

1. Posem-nos a la presencia de Déu
Déu esta en nosaltres, en el més íntim de la nostra persona, viu a dintre nostre. No l’hem de buscar a fora, a l’exterior, hem de “mirar” cap a dintre. Estar atents al que em passa, al que sento, als meus desitjos i anhels. Quan tenim un amic o pensem en una persona que estimem notem que, malgrat que estigui lluny físicament, està molt a prop nostre, gairebé podem “palpar” la seva presència. El mateix passa amb Déu. És el primer interessat a parlar-nos, a dir : “Ei, que sóc aquí”.
Per tant, intentem ser conscients que som davant de la seva presència, sota la seva mirada perquè Ell sempre ens acull, ens espera, ens estima.

2.- Escoltem el que Déu ens vol dir
Mitjançant la seva Paraula, Déu em vol comunicar quelcom a "mi", "ara" i "aquí". Demanem la llum necessària per captar i comprendre el missatge que ens vol adreçar Déu per mitjà del salm, del fragment de l’evangeli o del text bíblic que haguem escollit.
Deixem que la Paraula il•lumini la nostra persona, les nostres accions, la manera de tractar els altres, tota la nostra vida... Deixem que ens interrogui, que ens guiï, que ens encoratgi...
Si en nosaltres hi ha aquest esforç sincer i fidel, entendrem el que ens està dient el Senyor i ens hi podrem obrir de tot cor. Intentem-ho!

3.- Acció de gràcies
En acabar, donem gràcies a Déu per l'estona que l’hem estat buscant encara que, aparentment, no hàgim trobat "res". El que és més important és que hem estat amb Ell, a la seva presència, amb tota la nostra persona volent-lo escoltar de tot cor. Donem-li gràcies també per tants i tants dons que rebem d'Ell.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

SOLEMNITAT DE SANT FRANCESC

El dia 4 d’octubre vam celebrar, com cada any, la solemnitat del nostre pare sant Francesc. Tot el dia hi va haver un ambient festiu i joiós a la comunitat, que va culminar al final de la tarda amb la celebració, a 2/4 de 7, de les Vespres i l’Eucaristia, presidides per Mn. Jordi Sánchez, de Reus.
Ens va acompanyar un grup de fidels que van participar amb entusiasme de la festa. La celebració va ser senzilla i, alhora, solemne; íntima i entranyable, com va ser la mateixa persona de Francesc d’Assís. Mn. Jordi en va destacar el seu esperit de lloança a Déu i a l'obra de la creació, la seva senzillesa i humilitat que el van fer recórrer sense defallir els camins de l’evangeli en el seguiment de Jesucrist. Francesc ha de ser model avui per a tots els qui volem viure orientats cap a Déu i en el servei generós als germans.
Que la vida profunda i transparent de sant Francesc d’Assís, el germà universal, ens esperoni a seguir Jesucrist, cadascun en el lloc on Déu ens ha cridat.
Podeu veure en l’arxiu adjunt unes fotos de la festa.

dijous, 23 de setembre del 2010

LA LECTURA RESADA


Per anar avançant pel camí de la pregària, hem de partir del nostre convenciment que la pregària és del tot fonamental per viure i créixer segons els sentiments de Jesucrist. També és important saber fer servir la manera adequada, conforme al dia i al nostre estat d'ànim. Anirem presentant alguns aspectes amb la finalitat que cadascú els pugui tenir en compte per trobar-se amb el Senyor. Avui presentarem la lectura resada.
En primer lloc cal prendre una postura exterior en què ens hi trobem bé i una actitud interior de silenci, d'oració, de serenor, de profunditat personal.
La lectura resada consisteix a agafar un text de la Bíblia (un salm, un fragment de l'evangeli...) i, intentant deixar el món exterior, les nostres preocupacions i maldecaps, conscients que ens trobem davant de la presència de Déu, començar a llegir, a poc a poc, el text que hem escollit. En llegir-la, intentem de vivenciar el que estem llegint, d'assumir-ho, de dir-ho per dintre amb "tota l’ànima", fent nostres les idees llegides tot identificant-nos amb el contingut o significat de les frases.
Si ens trobem amb una expressió que "ens diu molt”, deturem-nos allí mateix. Repetim-la moltes vegades, unint-nos per mitja de l'esmentada expressió amb el Senyor, fins que el seu contingut inundi la nostra intimitat. Sí no és així, continuem la lectura del text que hem escollit molt pausadament, assumint i interioritzant el que llegim. Parem de tant en tant. Si en un moment ens sembla que podem abandonar l'ajuda del text, deixem-lo, i permetem que Déu es manifesti dintre nostre i ens continuï parlant.
Aquesta modalitat de la lectura resada sempre resulta fàcil i eficaç, i ajuda a donar els primers passos en el camí de la pregària, o simplement quan estem distrets o influenciats per l’agitació i les múltiples preocupacions de la vida.
Cal dedicar-hi una estona diària perquè ens ajudi a asserenar-nos i a trobar-nos autènticament amb Déu.

dimarts, 7 de setembre del 2010

EL SILENCI

En aquestes entrades dedicades a la pregària anirem tractant diferents aspectes per tal que l’estona que puguem dedicar-hi sigui de veritat una autentica i viva trobada amb Déu.
No ens podem posar a pregar o a fer pregària sense una preparació prèvia. Un dels primers aspectes a tenir en compte en voler-nos endinsar en la pregària és el silenci, tant el silenci extern com l'intern.
Quan ens volem posar a pregar, és molt important cercar un lloc on ens hi trobem a gust i on hi hagi silenci. Pot ser una capella, la meva pròpia habitació, un altre racó de casa, un espai a l’aire lliure... També hem de procurar trobar una postura del nostre cos que sigui còmoda. És molt important assegurar que hi hagi silenci perquè és molt difícil poder captar la veu de Déu enmig de sorolls, d’aldarulls, de xerrameca. Quan tenim ganes de parlar amb un amic en un nivell de confiança busquem que res ni ningú no ens destorbi. De la mateixa manera, cal que hi hagi silenci al nostre entorn per poder trobar-nos amb Déu i escoltar la seva Paraula.
Un cop aconseguit això, cal tenir en compte el silenci intern. El silenci intern consisteix a fer silenci dins nostre, a deixar de costat totes aquelles veus interiors (projectes, preocupacions, records... ) per posar tota la nostra atenció a escoltar què ens diu Déu a través de la seva Paraula. No es tracta tant de lluitar contra tot allò que vingui a la nostra ment sinó de deixar-ho de banda (ja ens n'ocuparem en un altre moment) i posar tot l'accent a deixar ressonar dins nostre aquelles paraules de l'Evangeli o d'un salm que hem escollit per poder escoltar la veu de Déu.
No ens desanimem si moltes vegades no aconseguim fer silenci dintre de nosaltres a l'hora de la pregària. No és fàcil, però Déu acull el nostre esforç i es complau quan el busquem. Hem de ser constants, que Ell sempre es deixa trobar.

dimecres, 25 d’agost del 2010

PELS CAMINS DE LA PREGÀRIA

Diverses vegades hem parlat en aquest bloc de pregar, de fer pregària, d’escoltar i de reflexionar la Paraula de Déu. Volem dedicar algunes entrades a aquest tema, apassionant i alhora captivador.
Endinsar-se en els camins de la pregària és com començar una aventura, l’objectiu de la qual no és altre que respondre a la invitació que Déu adreça a cadascun de nosaltres, una invitació a dialogar amb Ell, a escoltar-lo, a parlar-li, a posar a les seves mans tots els nostres anhels, desitjos, inquietuds, dificultats, alegries... i a rebre per part seva una resposta d’amor i d’amistat, viscuda en el més íntim de nosaltres mateixos.
La pregària és iniciativa de Déu, que posa en l’interior de cada persona aquest profund desig de diàleg i de comunicació. Estem creats per a la comunió, no per a la solitud ni l’aïllament. Creixem i ens desenvolupem gràcies al tracte amb els altres, gràcies al diàleg i a la comunicació amb les persones que ens envolten. Escoltar i ser escoltats, estimar i ser estimats, acollir i ser acollits ens ajuda a viure en plenitud i a ser feliços, a estar bé amb nosaltres mateixos i amb tothom. ¿Com no ens ha d’ajudar a ser encara més feliços saber-nos i sentir-nos acollits, escoltats, estimats per Déu, el nostre Creador? I més encara: aquest mateix Déu ens convida incansablement a establir amb Ell una relació de comunicació, de diàleg, d’amistat i d’amor.
La pregària no és res més que acceptar aquesta invitació, correspondre-hi tot aportant la nostra obertura, les nostres capacitats i, en definitiva, tot el nostre ésser i la nostra vida.
Us convidem, doncs, a recórrer amb nosaltres els camins de la pregària. A compartir il•lusions i també dificultats, a endinsar-nos en aquesta fascinant aventura de la relació amb Déu que és també relació amb els germans.

dilluns, 16 d’agost del 2010

SOLEMNITAT DE SANTA CLARA

El passat 11 d’agost vam celebrar, com cada any, la festa de la nostra mare i fundadora santa Clara. En una solemne celebració de l’Eucaristia a les 7.30 de la tarda, van aplegar-se a la nostra església un gran nombre de persones, amics i familiars, que es van voler unir a la nostra joia en aquest dia tan especial i entranyable per a nosaltres. La celebració va estar presidida pel P. Ramon Domènech, franciscà, que va saber transmetre a tots els presents, tant a petits com a grans, l’esperit de Clara i el seu carisma de fraternitat i d’alegria.
Després vam compartir a la plaça d’entrada del monestir un refresc amb tots els assistents. Va ser una estona de poder-nos comunicar amb totes les persones que ens van acompanyar i d’estrènyer cada vegada més els lligams d’amistat i d’afecte que uneixen uns i altres amb tota les germanes de la comunitat.
Des d’aquí volem fer extensiu el nostre agraïment a tantes persones que esteu sempre al nostre costat. És per a nosaltres un goig i una alegria que la solemnitat de santa Clara sigui compartida per tots i totes vosaltres.
Podeu veure en el vídeo adjunt un petit reportatge de la festa.

dimecres, 28 de juliol del 2010

LA PREGÀRIA EN SANTA CLARA

Vam parlar de la pregària com a instrument de missió i d’evangelització. Intentem aprofundir una mica més en aquest tema.
Ni santa Clara ni sant Francesc no van deixar cap tractat sobre la pregària, a diferència d’altres fundadors o d’altres autors de la seva època. Ni tan sols es van preocupar de descriure el seu camí de pregària de forma sistemàtica o amb una finalitat pedagògica per als germans i germanes de la seva fraternitat.
Malgrat tot, sabem sens dubte que tots dos van ser tremendament contemplatius i van viure al llarg de tota la seva vida una relació estreta i íntima amb el Senyor. Aquesta experiència de pregària va ser la que va sostenir tota la seva opció de vida per mantenir-se fidels fins al final, amb totes les dificultats i oposicions que van haver de viure.
El que va ser fonamental i bàsic en la vida de pregària de Clara va ser el tracte diari, constant i fidel amb la Paraula de Déu. L’escoltava, l’acollia, la reflexionava, es deixava il•luminar i transformar per ella; realment va ser la bona terra que va donar fruit.
Per a Clara els deixebles i seguidors de Jesús no són només obrers del seu Regne sinó abans que res amants apassionats d’Algú que atreu i fascina, al qual han preferit per damunt de tot.
Clara va ser, sens dubte, referència per a les altres germanes del seu tracte íntim i personal amb Déu. Amb la seva pregària va arribar a molts indrets del món, va arribar a molts germans i germanes necessitats de llum, d’ajuda, de consol, de força... Clara va irradiar i difondre arreu la presència de Déu. Aquesta va ser la seva missió que li va estar confiada, viscuda junt amb les seves germanes en un clima de pobresa, de fraternitat i de silenci.
Nosaltres avui, cadascuna des del nostre lloc, estem cridades al mateix. No podem tirar endavant les nostres aspiracions, els nostres projectes, la nostra vida sense donar la preferència a la pregària, malgrat les dificultats, les foscors, malgrat moltes vegades buscar i no trobar perquè Déu sempre es farà notar.

dilluns, 19 de juliol del 2010

LA MISSIÓ I L'EVANGELITZACIÓ


Amb aquesta entrada d’avui volem explicar quina és la missió concreta que nosaltres, com a clarisses, tenim dins de l’Església i com acomplim la nostra tasca evangelitzadora.
Francesc d'Assís i els seus companys van portar a terme una “vida apostòlica”, és a dir, fer com Jesús, portar a tot arreu l'anunci de l'Evangeli, en contraposició als monjos que, en aquella època, no sortien dels seus monestirs. Però el grup de Francesc no contraposava l’anunci de l'Evangeli a la vida de pregària, sinó que el missatge que anunciaven als altres era fruit d'una pregària anterior. Només reflexionant en primer lloc la Paraula de Déu podien després fer-ne anunci joiós als homes i dones del seu temps.
Evangelitzar, doncs, és per a Francesc fer conèixer als germans el Déu que hem descobert. La missió no és iniciativa d'un mateix sinó una tasca confiada per Déu a la persona, a cadascun de nosaltres.
La predicació senzilla de Francesc i dels seus germans es portava a terme també a través del seu testimoni de vida, de la seva vivència en pobresa i en fraternitat. Així eren un signe per a tothom: amb la seva vida anunciaven que és possible viure a l'estil de Jesús, que és possible viure segons l'Evangeli.
Clara, en canvi, va viure reclosa en el monestir de Sant Damià, ¿podem parlar en ella de missió i d'evangelització? Evidentment que sí. Des de la seva vida senzilla de pregària, de treball, de pobresa, de fraternitat, juntament amb les seves germanes, va ser una força que irradiava a tot el món la llum de Déu. L'Església, tota la ciutat d'Assís confiaven en Clara i en les seves germanes com un recolzament i ajut en les seves vides i situacions. El ressò de la vida de Clara arriba tan enllà que s'obren setanta-dos monestirs dintre i fora d'Itàlia mentre ella encara viu. El seu estil de vida va ser, tant com el de Francesc, anunci joiós de l'Evangeli de Jesucrist.
Aquesta és la tasca que, dins del món i de l’Església, les clarisses portem a terme actualment; tenim una missió concreta i una forma d’anunciar l’evangeli, no per mitjà de la predicació sinó a través de la pregària i de la vida.

dimarts, 6 de juliol del 2010

CLARA I L'ESGLÉSIA


L’últim dia parlàvem de la relació filial de Francesc respecte a l’Església. Clara viu la mateixa obediència a l’Església que ell. Clara i les seves germanes del monestir de sant Damià viuen en nom de l’Església i de tots els germans del món en la seva vida senzilla de pregària, de fraternitat i de treball.
Clara no va desobeir l'Església, però va pressionar el Papa per tal d'aconseguir la confirmació i aprovació del seu estil de vida. Al Sant Pare li semblava massa dura i rigorosa la vida que portaven Clara i les seves companyes, per això dubtava a l'hora de donar la seva autorització per viure així, però Clara, amb constància i sense desanimar-se, conscient que aquesta vida era la que Déu els demanava de portar a terme, no para d'insistir perquè els sigui confirmat per l'Església el seu estil de vida evangèlica. l finalment així ho va aconseguir.
Francesc i Clara, en parlar d'Església, no tenen en compte tan sols la jerarquia sinó tots els membres entesos com a Cos de Crist. Viuen en comunió amb tot el Poble de Déu, se senten membres vius d'aquest Poble i servidors d'aquesta Església que ells tan estimen; volen ser en el món membres d'una Església dinàmica i oberta, que fa una opció pels pobres tot distanciant-se de tota mena de poder i de domini. l a la vegada, l'Església jeràrquica admira Francesc i Clara i confia en el seu testimoni de vida.
Ens pot ajudar preguntar-nos si ens sentim de veritat membres de l'Església. ¿Què entenem per Església? ¿Quines coses positives o negatives li atribuïm? ¿Com podem viure essent membres vius de l'Església?

dimarts, 22 de juny del 2010

MEMBRES DE L'ESGLÉSIA


És molt important per als creients, en qualsevol opció de vida que fem, ser conscients que formem part d'una comunitat que és l’Església i que hem d'estar integrats en ella, sabent que amb la nostra col•laboració i ajuda contribuïm a fer créixer l'Església de Jesucrist, és a dir, el grup, la gran família de persones que el volem seguir siguem allà on siguem.
Malgrat que l'estil de vida de Francesc i de Clara d'Assís va ser una gran revolució i va representar un gran canvi en l'Església del seu temps, sempre la van estimar i van ser-li fidels, a diferència d'altres grups que sorgien també en aquella època i que van caure fàcilment en l'heretgia perquè se’n van separar.
La primera crida que rep Francesc és la de "reparar l'Església", una crida que ell entén, de moment, de forma literal tot posant-se a reconstruir capelles que estaven en ruïnes. Més endavant, quan ja veu quina ha de ser la seva forma de vida, el que fa és anar-se'n amb els seus primers companys cap a Roma per tal d'obtenir l'aprovació del Papa en l'estil de vida que tots ells volien seguir.
Francesc distingeix perfectament la diferència que hi ha entre l'Església de Jesucrist i els membres que la formem, moltes vegades plens de febleses, de debilitats i de mancances, però això no li treu que estimi i veneri aquesta Església que és dèbil i feble i, alhora, llum i testimoni de l’evangeli. Ell demana als seus companys respecte i estimació envers els ministres, els sacerdots de l'Església. Moltes vegades ha de compaginar l'obediència deguda a l'Església i la fidelitat al seu estil de vida i això no sempre li resultarà fàcil. Francesc és una veu que proclama que val la pena viure l’evangeli i el seguiment de Jesucrist dins d’una comunitat viva, l’Església, on tots i cadascun de nosaltres hi tenim un lloc i una tasca a fer al servei de Déu i dels germans.

divendres, 11 de juny del 2010

LA SENZILLESA

Aquests últims mesos, durant el temps de Quaresma i de Pasqua, hem anat seguint el text de l’evangeli de cada diumenge per tal d’intentar viure amb més força aquests temps intensos que trobem al llarg de l’any i de la nostra vida de creients. Ara volem continuar exposant diferents trets de la nostra espiritualitat com a clarisses per donar a conèixer una mica més l’estil de la nostra vida.
Una altra de les característiques de la nostra vida que sant Francesc i santa Clara ens van deixar com a llegat és la senzillesa o la simplicitat.
La senzillesa ja era considerada en la Bíblia no com un simple tret del caràcter de la persona sinó com una actitud davant de Déu i dels altres; una qualitat pròpia d'un esperit confiat, disponible i pobre.
Francesc i Clara volen aquesta actitud per als germans i germanes de les seves fraternitats.
Jesús vol que els seus deixebles siguin "astuts com les serps però senzills com els coloms", els vol com els infants, confiant plenament en el Pare, sense dobles intencions.
A Francesc i a Clara els entusiasma aquest valor evangèlic i el consideren com un element molt important per a la vida de comunitat, com un fruit de la pobresa d'esperit que constitueix un dels fonaments del seu estil de vida.
Aquesta actitud porta Francesc a no enganyar mai ningú sobre la realitat de la seva vida, a cercar una coherència entre les seves paraules i la seva manera d’actuar.
La senzillesa ha estat i volem que sigui una nota característica dels seguidors de l'ideal de vida de Francesc i de Clara d'Assís. La senzillesa evangèlica comporta ser coherent amb un mateix; és també una actitud de disponibilitat i de confiança plena davant de Déu, que ens coneix tal com som. Com més anem avançant en el nostre tracte amb el Senyor, més senzilla es va fent la nostra pregària i la nostra mateixa vida.
En aquest nostre món, on de vegades les relacions són molt complicades i interessades, és important que valorem la senzillesa i que procurem ser autèntics i coherents en la relació amb els nostres amics, familiars, en l’ambient on ens movem en la nostra vida de cada dia.

dimarts, 1 de juny del 2010

UNITS EN UN MATEIX IDEAL

Ja fa uns quants anys que, una tarda d’un diumenge de maig, ens trobem al nostre monestir tots els religiosos i religioses de les diverses comunitats que hi ha a Reus. Aquestes trobades són una oportunitat per conèixer-nos cada vegada més, per compartir les nostres inquietuds, il•lusions i anhels, per compartir la pregària i una estona de germanor i de fraternitat. Trobar-nos al llarg de tot aquest temps ens ha ajudat a estrènyer els nostres lligams un any darrere un altre. Tot i que cada família religiosa treballa des d’un carisma diferent, a tots ens uneix el mateix objectiu i la mateixa finalitat: viure l’evangeli i seguir Jesucrist. Uns ho fan des del servei als altres; uns altres des de l’educació i la dedicació als joves, als ancians, als immigrants; uns altres des de la pregària; altres des de l’evangelització i la missió... És bonic veure com, dins de l’Església, cadascú hi té un lloc i tots hi tenim un servei i una tasca per portar a terme.
Així, el diumenge de la Trinitat, ens vam reunir a les 6 de la tarda per a la pregària de Vespres. Hi havia la presència de gairebé totes les comunitats religioses de Reus. Després de la pregària, la jove cobla de l’escola del P. Manyanet ens va oferir un concert de sardanes dins mateix de l’església.
Després, amb el que cada comunitat va aportar, vam compartir un berenar a la plaça del nostre monestir i, el que és més important, el diàleg, la convivència, la comunicació...
Us oferim un petit reportatge de la trobada perquè també des d’aquí pugueu compartir una mica la joia de la nostra trobada anual.

divendres, 28 de maig del 2010

DIUMENGE DE LA TRINITAT, DIA DE LA VIDA CONTEMPLATIVA

Diumenge passat, amb la festa de Pentecosta, vam cloure el temps pasqual. Ara tornem a endinsar-nos en el temps de durant l’any i en aquest diumenge l’Església posa davant els nostres ulls la festa del nostre Déu, de la Trinitat, la festa del Pare, de Jesucrist i de l’Esperit Sant. Fa uns anys que l’Església dedica aquest dia de la Trinitat a la vida contemplativa, a aquests germans i germanes sovint desconeguts.
Els contemplatius i contemplatives som batejats que hem sentit la crida de Déu a viure dedicats plenament a Ell, en una vida de pregària i silenci, de treball i fraternitat.
Ens esforcem per respondre a aquesta crida vivint des de la nostra realitat de fills estimats entranyablement pel Pare; escoltant Jesucrist en la seva Paraula i maldant per seguir les seves petjades; obrint-nos a l’Esperit Sant perquè ens condueixi i faci la seva obra en nosaltres.
Com veieu, la nostra vida és en realitat la vida de tot membre del Poble de Déu, viscuda –si voleu- fins a les últimes conseqüències. Tots estem cridats a la pregària –cadascú des del seu lloc -, i de tots Déu espera que caminem cap a ell amb la confiança i la joia que tenen els fills envers el seu pare, units a Jesucrist, deixant-nos guiar per l’Esperit.
Tot i que les nostres cases i monestirs a vegades es troben una mica retirats de les poblacions, no per això ens desentenem del nostre món i dels seus problemes. Tot al contrari, intentem viure i pregar amb una mirada universal que abasti a tothom, i per tant, a tots vosaltres que ens seguiu en aquest bloc.
Us demanem que ens acompanyeu en la nostra celebració d’aquest dia per tal que siguem sempre fidels a la crida que Déu ens ha fet.

Joiosa festa de la Trinitat!

divendres, 21 de maig del 2010

"REBEU L'ESPERIT SANT"


Amb el diumenge de Pentecosta arribem al final del temps de Pasqua. Durant cinquanta dies hem intentat aprofundir en l’experiència de Jesús Ressuscitat, Vivent per sempre enmig de nosaltres. L’evangeli de cada diumenge ens l’ha presentat des d’aspectes i matisos diferents, animant-nos a reconèixer Jesús en els altres, a veure’l com el nostre pastor, com aquell que està sempre al nostre costat per compartir el mateix camí i tota la nostra vida.
Avui l’evangeli ens vol fer valorar i reconèixer el do de l’Esperit Sant a cadascun de nosaltres. No és fàcil entendre què és l’Esperit Sant. Però ho entendrem una mica més si mirem com actua en nosaltres. L’Esperit és un regal que Jesús i el Pare ens fan: “Rebeu l’Esperit Sant”. L’Esperit és per a nosaltres el company de camí que ens orienta i ens il•lumina en la nostra vida. L’Esperit Sant és qui ens guia, especialment a través de la Paraula, en el nostre camí cap a Déu; és la força que ens empeny a superar els obstacles per mantenir-nos fidels a l’Evangeli; és qui fa renéixer en nosaltres la il•lusió i el desig de seguir Jesús cada dia malgrat el desànim o el cansament; és qui ens ajuda a perdonar, servir, estimar als altres; és qui ens va il•luminant la persona de Jesús i ens impulsa a donar-lo a conèixer als nostres germans. L’Esperit Sant pot renovar i transformar profundament les nostres vides.
Per això Jesús diu als deixebles i també a nosaltres: “Rebeu l‘Esperit Sant”: rebeu-lo, obriu-vos a Ell, acolliu-lo, sigueu dòcils a la seva llum, deixeu-vos conduir per Ell…
Des d’aquí us desitgem un alegre acabament del temps pasqual i que la joia d’aquests dies s’estengui a tota la nostra vida.

dilluns, 17 de maig del 2010

UNA "VISITA" ESPECIAL

Ahir, diumenge de l’Ascensió, vam rebre al nostre monestir la creu que recorre Espanya amb motiu de la propera Jornada Mundial de la Joventut que tindrà lloc a Madrid el 2011. La creu havia arribat a Tarragona el dia abans, primer a la presó i després acompanyant els joves en una vetlla de pregària.
Diumenge vam tenir el goig de rebre-la a casa nostra des de les 9 fins a les 10.30 del matí. La creu va presidir la pregària comunitària de l’Ofici de lectura i de Tèrcia, amb un grup de persones que també hi van ser presents. Després, al llarg del matí, la nostra església va ser el punt de trobada de moltes altres que volien estar una estona de silenci i de pregària davant de la creu.
Cap a les 11 la creu va ser portada al proper Santuari de Misericòrdia per a la celebració de l’Eucaristia i des d’on anirà seguint el seu recorregut.
Des d’aquí volem animar els joves perquè aquest signe de la creu sigui de veritat per a tots i cadascun d’ells un estímul i una força per seguir Jesucrist des del seu ambient, i que aquests moments de pregària els entusiasmi a entregar la seva vida al servei dels altres.

divendres, 14 de maig del 2010

"EL DO QUE EL PARE HA PROMÈS"

Arribem al diumenge de l’Ascensió del Senyor i ens trobem, per tant, cap al final del temps pasqual. La fe en Jesús ressuscitat, la convicció que és Vivent i que està amb nosaltres, hauria d’acompanyar-nos al llarg de tot l’any.
En aquest diumenge de l’Ascensió, l’evangeli ens presenta Jesús “acomiadant-se” dels seus deixebles. No és que Jesús els deixi, és que d’ara endavant el captaran d’una altra manera, amb els ulls de la fe.
Jesús diu als deixebles que els enviarà “el do que Pare ha promès”. Aquest do, com sabem, és l’Esperit Sant. Si fins ara Jesús havia estat al seu costat, caminant amb ells, ensenyant-los, ajudant-los, encoratjant-los... d’ara endavant el Mestre, el Company, l’Amic, l’Ajut serà l’Esperit Sant.
Serà el mateix Esperit qui permetrà als deixebles –i a cadascun de nosaltres- captar Jesús Vivent, present enmig d’ells.
Serà també el mateix Esperit qui els donarà la força i l’impuls, l’alegria de ser testimonis de Jesús, anunciant a tothom com ens va estimar, com va morir i ara és Vivent.
L’Esperit Sant, el do promès pel Pare, era per als deixebles, és per a nosaltres i per a tots aquells que creuran en Jesús i voldran seguir-lo.
Per tant, cal que hi hagi en tots nosaltres obertura i docilitat a l’Esperit Sant; que ell pugui obrar en la nostra persona meravelles com les va obrar en la primera comunitat cristiana i com ha obrat en tantes i tantes persones al llarg de la història.
Gaudim d’aquests últims dies del temps de Pasqua per tal que aquesta joia segueixi viva en nosaltres sempre.

dijous, 6 de maig del 2010

"FER CAS" DE LA PARAULA

Anem arribant cap al final del temps de Pasqua. La litúrgia d’aquestes últimes setmanes ens va parlant de l’Esperit Sant. El diumenge de Pentecosta, l’últim de Pasqua, celebrarem el regal i el do de l’Esperit Sant a cadascun de nosaltres.
Mentrestant, aquest diumenge, l’evangeli ens vol fer reflexionar sobre la mateixa Paraula de Jesús. És Jesús mateix qui ens diu que hem de “fer cas” del que Ell diu. “Fer cas” de Jesús vol dir esforçar-nos per escoltar-lo, per reflexionar i per fer vida en nosaltres, en el nostre ambient, la Paraula que hem interioritzat. Si escoltem, llegim, reflexionem la Paraula, diu Jesús que Ell i el Pare vindran a viure amb nosaltres. Si poc a poc fem un camí de reflexió de l’evangeli, descobrirem i valorarem més l’amor del Pare, ens sabrem col•laboradors amb Jesucrist i ens deixarem il•luminar en la nostra vida per l’Esperit. Llavors serà quan Ells vindran “a viure” dintre de nosaltres.
En un món tan disgregat, tan ple de soroll i d’enrenou, mirem de fer un espai de silenci i de reflexió en nosaltres, així podrem tastar de veritat la pau que Jesús ens ofereix.
Continuem vivint la joia pasqual en la nostra vida!

divendres, 30 d’abril del 2010

"TAL COM JO US HE ESTIMAT, ESTIMEU-VOS"

Seguim avançant en el temps pasqual i aquest diumenge l’Església ens presenta un fragment molt breu, en podríem dir el cor del Testament de Jesús: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos”.
La voluntat de Jesús, el seu desig més viu és que ens estimem com ell ens ha estimat. Jesús no ens demana que estimem de qualsevol manera sinó al seu estil, seguint els seus passos: servint, perdonant, acompanyant, portant pau i alegria, comprenent, acollint... estimant incondicionalment, sense esperar res.
No és fàcil estimar així però Jesús és Vivent, està en nosaltres i ens ofereix el seu ajut i la seva mirada –sempre nova- cap als germans. Jesús no és només un mestre que ensenya i és queda al marge; és el Mestre que acompanya a cadascun dels seus deixebles, a tots nosaltres, que volem viure el seu manament-desig.
Avui, que no és fàcil anunciar Jesús, tenim una manera senzilla i pràctica de fer-ho: “per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Fem present a Jesús, anunciem-lo per l’amor que manifestem a tothom qui ens tracti; que tothom qui es creui amb nosaltres en el camí de la vida pugui dir: “mira com estima, és un deixeble de Jesús!”. Visquem així i cada dia serà Pasqua en la nostra vida.

divendres, 23 d’abril del 2010

JESÚS, EL NOSTRE PASTOR

En el quart diumenge de Pasqua, la litúrgia sempre ens presenta la imatge de Jesús com a pastor. Una imatge que avui dia queda una mica allunyada de la nostra realitat, però tots sabem què és un pastor i quina és la seva missió.
El text de l’evangeli d’aquest diumenge és molt curt però a la vegada molt dens. Jesús ens diu sobretot dues coses: Ell ha donat la vida per les seves ovelles, és a dir, per tots i cadascun de nosaltres. Un pastor coneix totes les ovelles del seu ramat. Encara que sembli que són iguals, per al pastor no n’hi ha cap de repetida, les sap diferenciar totes i cadascuna, perquè les veu cada dia, en té cura i les valora i aprecia pel que són. De la mateixa manera, Jesús coneix i estima cadascuna de les seves “ovelles”, tant que afirma que nosaltres som allò més preuat que té i que ningú no ens podrà separar mai d’Ell perquè Jesús, com el nostre Pastor, ens protegeix, ens valora, ens defensa, ens estima i ens tracta com el valuós tresor que el Pare li ha donat.
Per part nostra cal una resposta. Diu l’evangeli que “les meves ovelles reconeixen la meva veu”. A nosaltres ens pertoca escoltar la Paraula de Jesús i parar-hi esment per damunt de totes les altres paraules i veus que contínuament es fan presents en la nostra vida i en el nostre món.
Si escoltem Jesús, el seguirem, reconeixerem tot allò que Ell fa per nosaltres, es farà el nostre company de camí i estarem segurs al seu costat malgrat les dificultats i els entrebancs de cada dia.
Continuem recorrent aquest preciós temps de Pasqua agraint al Pare el do que ens ha fet amb el seu Fill Jesucrist.

divendres, 16 d’abril del 2010

"ÉS EL SENYOR"

Estem en ple temps pasqual i l’Església segueix endinsant-nos en la realitat de la resurrecció de Jesús: és Vivent!
Aquest diumenge l’evangeli ens presenta els deixebles que surten a pescar però no aconsegueixen pescar res en tota la nit. Quan es fa de dia Jesús –a qui no reconeixen- els convida a intentar-ho una altra vegada donant-los-hi unes indicacions; ells fan cas a aquell “desconegut” i llavors la pesca esdevé molt abundosa.
Un dels deixebles reconeix aquell “desconegut” i exclama: “és el Senyor”, és Jesús, a qui havien escoltat, seguit, estimat; el qui havia guarit, perdonat, ajudat incansablement els germans; el qui els havia parlat del Pare, el qui havien vist morir crucificat. Era ell mateix, era el Senyor!
Jesús Vivent es feia present enmig dels seus, en la seva vida, i també vol fer-se present en la nostra. Però perquè puguem reconèixer-lo hem de fer com els deixebles: escoltar la seva Paraula, ser dòcils i deixar-nos guiar per ella; ser membres vius de la comunitat col•laborant en tot el que calgui; estar atents a les invitacions de Jesús (“veniu a esmorzar”) i respondre-hi amb tot el cor.
Si vivim units a Jesús, si reflexionem i guardem la seva Paraula ell farà fecunda la nostra vida com va fer abundosa la pesca dels deixebles. El reconeixerem enmig nostre i com els deixebles podrem afirmar des del més íntim de nosaltres: “és el Senyor”. Aquesta serà la nostra gran alegria pasqual!

divendres, 9 d’abril del 2010

"PAU A VOSALTRES"

En aquest segon diumenge de Pasqua l’Església ens presenta aquest magnífic text de l’evangelista sant Joan.
El text comença dient-nos: “els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus”. També nosaltres, si no vigilem, podem tancar-nos en nosaltres mateixos per por o per altres motius (un problema, una situació dolorosa, uns criteris...). Cal que vetllem perquè les portes del nostre interior estiguin sempre obertes a Jesús.

“Jesús els digué: “Pau a vosaltres”. La pau que Jesús ressuscitat ofereix als apòstols i a cadascun de nosaltres és molt més del que podem pensar. Recordem que Ell va dir que la seva pau no era com la del món. Amb la seva pau Jesús ens ofereix la seva amistat, el seu ajut, la seva joia, la seva força, la seva proximitat... Obrim-nos a la seva Pau!

“Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor”. Després del desastre i del dolorós fracàs del calvari, quan semblava que res tenia sentit, Jesús ressuscitat es fa present enmig dels seus i aquests esclaten de joia i d’alegria. Quan Jesús es deixa notar dins nostre, la seva presència sempre és font de joia i d’alegria.

Visquem aquests cinquanta dies de Pasqua deixant que la joia del Senyor Ressuscitat es faci present en les nostres vides, en les nostres famílies, en el nostre ambient.

dissabte, 3 d’abril del 2010

REALMENT EL SENYOR HA RESSUSCITAT! AL·LELUIA!

Després de recórrer el camí quaresmal, hem arribat a l’esclat joiós de la Pasqua. Així com la Quaresma ha durat quaranta dies, el temps pasqual en dura cinquanta. Cinquanta dies que es consideren com “un gran diumenge” en què se’ns invita a contemplar la persona de Jesús Ressuscitat des de diferents aspectes i matisos. Al llarg de tot aquest temps, la litúrgia ens ajudarà a viure amb alegria i amb il•lusió aquesta gran realitat, que és el centre de la nostra vida cristiana: “Realment el Senyor ha ressuscitat!”.
Així com hem fet l’itinerari quaresmal, caminem també per aquesta ruta del temps de Pasqua.

L’evangeli d’aquests dies ens anuncia el gran esdeveniment que va commoure els deixebles i seguidors de Jesús: el Senyor, que havien vist crucificat, mort i sepultat, havia ressuscitat, havia triomfat de la mort per viure sempre més enmig nostre.
Aquesta és la gran notícia que els apòstols es van afanyar a escampar per tot arreu, amb joia i amb un entusiasme engrescador.
Com els deixebles, cal que irradiem en el nostre món la Pau, el Goig, la Vida que Jesús ens porta i, amb el nostre testimoni, sapiguem comunicar als altres la Persona de Jesús. L’àngel diu a les dones que Jesús “no hi és aquí”. Moltes vegades busquem Jesús allà on no hi és, però sabem que Ell sempre es deixa trobar i vol que el cerquem amb constància i fidelitat.
Des d’aquí us desitgem a tots els qui ens seguiu i acompanyeu una joiosa Pasqua, viscuda amb la plenitud que només Jesucrist ens pot donar.

divendres, 26 de març del 2010

"BENEÏT EL QUI VE EN NOM DEL SENYOR"

Anem arribant al final de l’itinerari de la Quaresma. Amb el diumenge de Rams entrem en la Setmana Santa, la setmana cèntrica de l’Església i de la vida de tots nosaltres. En aquesta setmana contemplarem l’entrega lliure i conscient de Jesús en el Cenacle i en el Calvari, entrega i donació que culminen i esclaten amb la Resurrecció.
Avui, diumenge de Rams, commemorem l’entrada de Jesús a Jerusalem assegut en un pollí, aclamat per les multituds. Amb aquesta acció simbòlica, Jesús es manifesta com a Messies, però no un Messies prepotent o polític, sinó humil, senzill i portador de Pau. Jesús és conscient que aquest gest el portarà a la mort, però ell acompleix amb fermesa la voluntat del Pare.
La gent proclamava: “Beneït el qui ve en nom del Senyor”. També nosaltres cada vegada que celebrem l’Eucaristia aclamem Jesús amb les mateixes paraules, en el cant del “Sant, sant...” Intentem ser més conscients que Aquell que es fa present amb les paraules de la consagració, és el mateix Jesús que aclamava la gent, i que ara ve a nosaltres oferint-nos la seva pau, la seva vida, la seva salvació... Els fariseus volen intentar fer callar els seguidors de Jesús; és impossible, qui ha conegut Jesús, l’estima i el segueix, no pot deixar d’anunciar el seu missatge i de ser el seu testimoni, sigui amb la paraula o bé amb la vida de cada dia.
Preparem-nos a viure amb intensitat aquesta setmana, que culminarà en la gran i solemne festa de Pasqua, la Resurrecció del Senyor.

divendres, 19 de març del 2010

"TAMPOC JO NO ET CONDEMNO"


Avancem en el camí quaresmal i ja ens trobem al cinquè diumenge. L’evangeli comença dient-nos: “Jesús se n’anà a la muntanya de les oliveres”. Jesús es retirava a pregar, a estar amb el Pare, a escoltar-lo, a estimar-lo i a deixar-se estimar, a descansar i abandonar-se a Ell. I quan tornava enmig dels seus germans els mirava i els valorava des del Pare.
Després, l’evangeli ens descriu l’escena de la dona adúltera, escena que impressiona.
Arriben els mestres de la llei i els fariseus, falsament vestits de defensors de la llei, amb la intenció de desacreditar i acusar Jesús, servint-se del pecat d’una infeliç. És una actitud detestable. Insisteixen que Jesús es pronunciï i Jesús parla. La persona de Jesús brilla humil i diàfana, amb la veritat i misericòrdia que li són tan pròpies. Jesús no veu en la adúltera una pecadora a condemnar sinó una persona creada pel Pare, que ha caigut i ha perdut la seva dignitat, a qui cal oferir perdó, ajut, amor. I això és el que fa: “Tampoc jo no et condemno, vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.
Jesús vol que tinguem la seva mirada envers els germans que fallen i cauen: una mirada de comprensió, de perdó, de misericòrdia i amor. Vol que els donem la mà per ajudar-los a aixecar-se i els encoratgem a seguir endavant.

En aquesta última setmana de Quaresma, deixem-nos mirar per Jesús i ens sabrem compresos, estimats, valorats per Ell, en el més íntim de nosaltres mateixos.

divendres, 12 de març del 2010

"EL SEU PARE EL VEIÉ I ES COMMOGUÉ"


En el quart diumenge de Quaresma ens trobem en l’evangeli amb l’entranyable paràbola del fill pròdig. Us convidem a escoltar-la i a llegir-la com si fos la primera vegada que ho fem, tot deixant-nos impressionar per cada aspecte d’aquesta profunda paràbola i intentant situar-nos dins de cadascun dels personatges.
El missatge que Jesús vol donar als seus contemporanis i avui a nosaltres és ben clar: el Pare és un pare que estima entranyablement els seus fills per més que s’hagin apartat d’ell o s’hagin distanciat. Davant de l’actitud del fill petit, la reacció del pare és corprenedora i impressionant: espera constantment l’arribada del seu fill, no pregunta res, no vol explicacions, no qüestiona, no jutja... ben al contrari, rep amb una alegria immensa el fill allunyat i degradat que retorna, celebra una festa en honor d’ell, li retorna la dignitat de fill perduda... tot queda esborrat i perdonat. És molt més gran l’alegria d’haver recobrat el fill que no pas el que hagi pogut fer.
Com a contrapunt, el germà gran no ho entén: ¿per què el pare està actuant així? ¿no es mereixeria el seu germà petit un bon càstig i una bona condemna pel que ha fet? El germà gran no ha entès mai el que li diu el seu pare: “tot el que jo tinc és teu”; ha viscut sempre al seu costat i no ha sabut valorar ni apreciar prou l’amorosa presència del seu pare.
Així és Déu, com el pare de la paràbola. Un Déu sorprenent i meravellós que sempre ens espera, que no jutja, que acull, que perdona, que estima incansablement i que ens convida a fer festa per cadascun dels nostres germans retrobats.
Amb la mirada posada en l’amor i en la tendresa del Pare que Jesús ens descobreix i ens revela, anem fent camí cap a la Pasqua.

divendres, 5 de març del 2010

"SI NO US CONVERTIU..."


En el proper diumenge, el tercer de quaresma, l’evangeli ens recorda amb força la crida a la conversió. El dimecres de cendra Jesús s’adreçava a cadascun de nosaltres dient-nos: “converteix-te i creu en l’evangeli”.
Han passat quasi tres setmanes i Jesús ens torna a dir avui: “si no us convertiu”, si no gireu la vostra mirada i la vostra vida cap a mi, si no escolteu la meva Paraula i us esforceu per viure-la, si no us estimeu sincerament com jo us he estimat, “tots acabareu igual”, és a dir, viureu en la insatisfacció, en la tristesa, en el sense sentit de la vida, en la desesperança...
Per això Jesús insisteix i vol que ens convertim perquè ens vol persones felices, portadores de pau, de joia, de reconciliació, d’amor... Aquest “si no us convertiu...” no és una amenaça,
- ni de bon tros!-, sinó el desig viu de Jesús que visquem units a Ell.
Jesús ens coneix, coneix la nostra poca resposta, les nostres debilitats, el “poc fruit” que donem... Davant d’aquesta realitat ens mostra l’incansable amor del Pare en la figura del “Vinyater”. Malgrat que la figuera no fa fruit, el Vinyater encara tornarà a cavar-la, femar-la, cultivar-la. Aquest amor pacient, fidel, benigne del Pare envers tots nosaltres hauria d’impulsar-nos i empènyer-nos a convertir-nos cada dia, a caminar joiosament i sincerament cap a Aquell que tant ens estima.
Amb aquesta esperança, seguim caminat cap a la Pasqua.

dijous, 25 de febrer del 2010

"AQUEST ÉS EL MEU FILL, ESCOLTEU-LO"

En aquest segon diumenge de Quaresma l’Església ens presenta el text evangèlic de la Transfiguració de Jesús.
Jesús havia anunciat als seus deixebles que caminava cap a Jerusalem, cap a la Passió i la Creu, i aquests s’havien esfereït. En aquest marc Jesús pren Pere, Jaume i Joan i se’ls emporta “a la muntanya”. Jesús s’enduu els tres deixebles cap a un lloc solitari i silenciós perquè només en un clima de pregària i de silenci el podran experimentar transfigurat. L’oració personal és el camí per conèixer vivencialment Jesús.
Les paraules del Pare no anaven adreçades només a Pere, Jaume i Joan, sinó també a tots nosaltres que avui llegim o escoltem l’evangeli. També a cadascun de nosaltres ens diu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”.
“Aquest és el meu Fill, el meu elegit”, és a dir: “aquest és el qui sempre fa la meva voluntat, el qui estima i perdona incansablement, el qui encoratja i anima, el qui està sempre al teu costat...”
“Escolteu-lo”: “escolta’l perquè et portarà pel camí de la pau, de la donació i del servei, de la vida, de la joia... Escolta’l i deixa’t guiar per ell”.

Seguim caminant cap a la Pasqua sabent que Jesús ens va al davant i que ens precedeix en el nostre camí.

divendres, 19 de febrer del 2010

L'ESPERIT EL CONDUÏA PEL DESERT


En el primer diumenge de Quaresma, l’evangeli ens mostra Jesús al desert. El desert és lloc de silenci, de soledat... per trobar-se amb un mateix i amb Déu. Jesús es dirigeix al desert conduït per l’Esperit. Jesús s’endinsa en el desert, a “l’escola de Déu”, una llarga temporada (nombre quaranta, nombre simbòlic). Jesús va al desert, lloc de silenci i de solitud, per obrir-se més a Déu, deixar-se fer i preparar-se per a la seva missió.
L’evangelista ens diu que Jesús va ser temptat. Com tota persona, Jesús “experimenta” la possibilitat de fer o deixar de fer la voluntat de Déu, d’escoltar la Paraula i viure-la o de prescindir-ne, de seguir buscant Déu o d’instal•lar-se... Però Jesús supera totes les temptacions i proves perquè és recolza fidelment en dues grans realitats: l’Esperit i la Paraula, d’ells obté la llum i la força per seguir el seu camí cap al Pare.
A més d’aquest desert material, geogràfic, Jesús travessarà altres deserts al llarg de la seva vida. Són deserts d’altres tipus: de la incomprensió i de la solitud, el de la persecució i del dolor... Però de tots ells en surt victoriós perquè Jesús és l’home de l’Esperit i de la Paraula.
Jesús pot fer front a les proves que li posa el temptador perquè vol fer, per damunt de tot, allò que agrada al Pare. Res no pot desviar-lo del seu camí ni de la seva missió de donar a conèixer Déu als germans i germanes del seu temps. Jesús no es deixa desencaminar, contesta el temptador amb fermesa i decisió, sempre amb paraules de l’Escriptura.


També nosaltres travessem per molts “deserts” al llarg de la nostra vida, ens cansem i tenim ganes de no seguir caminant. Jesús ha de ser el nostre model quan ens trobem en moments difícils, quan ens sentim pressionats per tot arreu i se’ns fa costerut de seguir endavant. Jesús ens ha precedit, seguim les seves petjades fins a arribar al triomf definitiu de la Pasqua.

dilluns, 15 de febrer del 2010

QUARESMA: CAMÍ CAP A LA PASQUA


Estem a punt de començar un any més el temps de Quaresma. Quaranta dies en què se’ns invita a caminar amb joia i amb alegria cap a la propera Pasqua. Quaranta dies en què som convidats a apropar-nos més a Déu escoltant més intensament la seva Paraula, rebent-lo amb il•lusió renovada en els sagraments, per arribar al final d’aquest trajecte a celebrar novament amb goig exultant la Resurrecció del Senyor.
L’Església ens proposa el temps quaresmal perquè revisem a fons el nostre compromís amb Jesucrist i el renovem a la Vetlla Pasqual. És un temps també per revisar la nostra relació amb els altres: el nostre servei, el nostre tracte, la nostra acollida...
Comencem la quaresma amb el dimecres de cendra; aquest dia obre la porta a aquest temps de revisió serena i de reflexió. El dimecres de cendra es pot comparar a una fletxa; tota fletxa apunta a la diana, a un objectiu. El dimecres de cendra, com una fletxa, apunta a la Pasqua. Cal que iniciem el recorregut quaresmal tenint present la nostra fita: la Pasqua, i més concretament, el renovar i refermar, amb confiança i alegria el nostre compromís com a cristians.


Us convidem a recórrer amb nosaltres aquest temps a través de la lectura i la reflexió de l’evangeli de cada diumenge. Una trajectòria que ens portarà a la gran festa del triomf de Jesucrist, que és també el nostre triomf.

dimecres, 3 de febrer del 2010

UN DISSABTE DIFERENT


Dissabte passat, el dia 30 de gener, es van aplegar al matí al nostre monestir un nombrós grup de joves: nois i noies de les diferents parròquies de Reus que s’estan preparant per rebre el sagrament de la Confirmació. L’objectiu era conèixer-se els uns als altres i constatar que no estan sols en aquest camí i que les seves il•lusions, inquietuds, anhels, dificultats... són viscudes per molts altres joves com ells.
Acompanyats per alguns mossens, i els seus i les seves catequistes, van dedicar el matí al coneixement mutu, a la reflexió i a la pregària, no hi van faltar tampoc les estones d’esbarjo.
Nosaltres vam compartir amb ells, dividits en tres grups diferents, una estona de diàleg i de comunicació. Els vam parlar de la nostra vida, de les nostres activitats, de la pregària, de la nostra missió i la nostra tasca en l’Església i en el món... Van sorgir preguntes, interrogants que vam procurar respondre per fer més entenedora i clara la nostra vida.
També a nosaltres ens va encoratjar parlar amb uns joves que volen viure més seriosament la seva fe i que desitgen fer un pas més en la seva vida de cristians.

Des d’aquestes ratlles volem animar-vos a tots els nois i noies que vau assistir a la trobada a mantenir-vos amb il•lusió i amb alegria en aquest camí que heu iniciat. Ser testimonis de Jesús en el món en què vivim no és fàcil però és un camí en el qual no sou vosaltres sols.
Ànim i endavant!

dimecres, 27 de gener del 2010

LA PERFECTA ALEGRIA


Tant per a Francesc com per a Clara, la vertadera alegria es correspon amb la vertadera pobresa, a l'estil de Jesús, ja que la pobresa no és tant una renúncia o un sacrifici sinó un imitar Jesucrist i, per tant, font de joia i d'alegria.
Per fer-nos una mica més la idea del que representa l'alegria per a Francesc, deixem que ens parli ell mateix en aquest relat anomenat "La perfecta alegria":

"Sant Francesc, caminant una vegada amb fra Lleó, en ple hivern, quan el fred viu el turmentava, digué a fra Lleó:
- Si els frares donessin exemple de santedat per tota la terra, no es troba pas aquí la perfecta alegria. Si els frares sabessin totes les llengües i totes les ciències i totes les escriptures, si arribessin a profetitzar i a revelar les coses futures, no és pas això la perfecta alegria. Si els frares parlessin les llengües dels àngels i coneguessin tota la ciència de les estrelles, dels animals, de les pedres i de les aigües, no és pas en això la perfecta alegria. Encara que els frares sabessin predicar tan bé que convertissin tots els infidels a la fe en Jesucrist, no és aquí la perfecta alegria.
I fra Lleó, tot meravellat, li demanà: et prego que em diguis, doncs, on és la perfecta alegria. Francesc li respongué:
- Quan arribem al convent, xops per la pluja, glaçats de fred, enfangats i afamats, i truquem a la porta i el porter ve enfurismat i ens diu: "Qui sou? Sou uns mentiders, aneu a enganyar a un altre que aneu enganyant tothom ", i no ens obre i ens fa estar fora, enmig de la neu i sota la pluja, amb el fred i la fam, tota la nit; aleshores, si això ho suportem amb paciència, amb joia, sense torbar-nos i sense enfadar-nos, aquí es troba la perfecta alegria".


És evident que cal situar-nos en la mentalitat de l'època, però veiem que Francesc fonamentava la seva alegria, no en les coses materials, sinó en la pau i la joia que vénen de Déu mateix.
Nosaltres, avui, podem preguntar-nos: quines són les causes de la nostra alegria? Sabem alegrar-nos quan les coses no ens surten prou bé? hem experimentat alguna vegada que el Senyor és font de joia i d'alegria?

dilluns, 18 de gener del 2010

L'ALEGRIA


Al llarg d’aquestes últimes setmanes hem intentat penetrar una mica més, gràcies als textos de l’evangeli, en el temps d’Advent i en el de Nadal. Ara tornem a agafar el fil de l’espiritualitat de sant Francesc i de santa Clara, que és també la nostra, i que havíem deixat en l’apartat de la fraternitat.
Hem anat veient diferents aspectes d’aquesta espiritualitat: la vivència de l'Evangeli, el seguiment de Jesucrist, la pobresa, la fraternitat... Tota una sèrie d'aspectes que van conformant aquest estil de vida, sempre al servei de Déu i dels germans. Tot això va ser en Francesc i en Clara motiu de joia i d'alegria, una alegria que prové del més profund de nosaltres mateixos i que només Déu pot donar, fins al punt que l'alegria també es convertirà en una de les característiques distintives de l'espiritualitat franciscana. Vegem-ho.
En aquell moment de l'època medieval, sorgien d'altres grups que volien viure un estil de vida pobre però ho feien d'una manera trista i gairebé forçada; es relacionava pobresa amb infelicitat; la riquesa, en canvi, amb la felicitat i l’alegria. Francesc vol agermanar -i així ho fa- l'ideal de vida de pobresa amb l'alegria autèntica; l'alegria no ha d'estar en absolut renyida amb la pobresa, es pot viure pobre i ser profundament feliç i alegre; el mateix viurà Clara.
Per a ells, l'alegria veritable és la que es fonamenta en el Senyor. Només Ell és l'autèntica font de joia i d'alegria i l'únic que pot omplir les nostres aspiracions més profundes de ser feliços. Si de vegades ens hem apropat a Ell en la pregària, així ho hem experimentat. Jesucrist demana també aquesta alegria als seus seguidors: "Quan dejuneu, no feu un posat trist ... ". Francesc, en la Regla que escriu per a regular la vida en comunitat dels germans, demana que no es mostrin tristos sinó alegres.
Aquesta alegria, ni en Francesc ni en Clara, no és una alegria improvisada o que sorgeix de cop i volta, és el resultar d'un fer camí amb el Senyor i amb els germans i germanes i fruit d'un llarg recorregut espiritual. Per això aquesta alegria acaba manifestant-se a l'exterior.
En un món on moltes vegades a les persones els costa de ser feliços i de sentir-se a gust amb el que fan i amb el que són, cal un testimoni d’alegria que ajudi els altres a trobar la joia veritable.

dijous, 7 de gener del 2010

EPIFANIA: MANIFESTACIÓ DE DÉU


Anem arribant al final d’aquest temps de Nadal. Amb la celebració de l’Epifania el dia 6 de gener i la festa del Baptisme del Senyor el diumenge que ve, clourem aquest bonic temps en què hem pogut aprofundir una mica més en el Misteri de Déu fet home, tan proper i tan igual a nosaltres.
En la solemnitat de l’Epifania, el dia del Reis, se’ns recorda que Déu no s’ha reduït a un poble determinat, a un lloc concret sinó que s’ha volgut donar a conèixer a tots els homes i dones que vulguin acollir-lo i escoltar-lo sigui on sigui de la terra. Amb la figura dels mags o dels savis, l’evangeli ens fa reflexionar en aquesta gran realitat: Déu s’ha volgut i vol manifestar-se a tothom, només cal posar-se en camí, com els mags, afrontar dificultats i entrebancs i “buscar bé”, tal com ens diu l’evangeli, per arribar a trobar Déu en nosaltres, en els altres i en els esdeveniments que ens envolten cada dia. Serà llavors quan la nostra alegria, com la dels mags, “serà immensa”. Déu serà de veritat “Déu en nosaltres” tal com hem intentat viure al llarg d’aquest Nadal.


No volem oblidar la part més popular d’aquest dia, adreçada sobretot als infants: els Reis Mags, generosos amb els seus obsequis i regals. Ni que vagin passant els anys, els Reis sempre segueixen essent per a tots uns personatges entranyables que ens porten bons records i que ens fan present que la il·lusió, els somnis, la sorpresa... mai no s’han de perdre en la nostra vida. També nosaltres, al nostre monestir, vam fer una lluïda i festiva cavalcada dels Reis, també és part de la nostra vida viure amb il·lusió i amb joia sempre renovades.