MEMBRES DE L'ESGLÉSIA

És molt important per als creients, en qualsevol opció de vida que fem, ser conscients que formem part d'una comunitat que és l’Església i que hem d'estar integrats en ella, sabent que amb la nostra col•laboració i ajuda contribuïm a fer créixer l'Església de Jesucrist, és a dir, el grup, la gran família de persones que el volem seguir siguem allà on siguem.
Malgrat que l'estil de vida de Francesc i de Clara d'Assís va ser una gran revolució i va representar un gran canvi en l'Església del seu temps, sempre la van estimar i van ser-li fidels, a diferència d'altres grups que sorgien també en aquella època i que van caure fàcilment en l'heretgia perquè se’n van separar.
La primera crida que rep Francesc és la de "reparar l'Església", una crida que ell entén, de moment, de forma literal tot posant-se a reconstruir capelles que estaven en ruïnes. Més endavant, quan ja veu quina ha de ser la seva forma de vida, el que fa és anar-se'n amb els seus primers companys cap a Roma per tal d'obtenir l'aprovació del Papa en l'estil de vida que tots ells volien seguir.
Francesc distingeix perfectament la diferència que hi ha entre l'Església de Jesucrist i els membres que la formem, moltes vegades plens de febleses, de debilitats i de mancances, però això no li treu que estimi i veneri aquesta Església que és dèbil i feble i, alhora, llum i testimoni de l’evangeli. Ell demana als seus companys respecte i estimació envers els ministres, els sacerdots de l'Església. Moltes vegades ha de compaginar l'obediència deguda a l'Església i la fidelitat al seu estil de vida i això no sempre li resultarà fàcil. Francesc és una veu que proclama que val la pena viure l’evangeli i el seguiment de Jesucrist dins d’una comunitat viva, l’Església, on tots i cadascun de nosaltres hi tenim un lloc i una tasca a fer al servei de Déu i dels germans.

LA SENZILLESA

Aquests últims mesos, durant el temps de Quaresma i de Pasqua, hem anat seguint el text de l’evangeli de cada diumenge per tal d’intentar viure amb més força aquests temps intensos que trobem al llarg de l’any i de la nostra vida de creients. Ara volem continuar exposant diferents trets de la nostra espiritualitat com a clarisses per donar a conèixer una mica més l’estil de la nostra vida.
Una altra de les característiques de la nostra vida que sant Francesc i santa Clara ens van deixar com a llegat és la senzillesa o la simplicitat.
La senzillesa ja era considerada en la Bíblia no com un simple tret del caràcter de la persona sinó com una actitud davant de Déu i dels altres; una qualitat pròpia d'un esperit confiat, disponible i pobre.
Francesc i Clara volen aquesta actitud per als germans i germanes de les seves fraternitats.
Jesús vol que els seus deixebles siguin "astuts com les serps però senzills com els coloms", els vol com els infants, confiant plenament en el Pare, sense dobles intencions.
A Francesc i a Clara els entusiasma aquest valor evangèlic i el consideren com un element molt important per a la vida de comunitat, com un fruit de la pobresa d'esperit que constitueix un dels fonaments del seu estil de vida.
Aquesta actitud porta Francesc a no enganyar mai ningú sobre la realitat de la seva vida, a cercar una coherència entre les seves paraules i la seva manera d’actuar.
La senzillesa ha estat i volem que sigui una nota característica dels seguidors de l'ideal de vida de Francesc i de Clara d'Assís. La senzillesa evangèlica comporta ser coherent amb un mateix; és també una actitud de disponibilitat i de confiança plena davant de Déu, que ens coneix tal com som. Com més anem avançant en el nostre tracte amb el Senyor, més senzilla es va fent la nostra pregària i la nostra mateixa vida.
En aquest nostre món, on de vegades les relacions són molt complicades i interessades, és important que valorem la senzillesa i que procurem ser autèntics i coherents en la relació amb els nostres amics, familiars, en l’ambient on ens movem en la nostra vida de cada dia.

SEGUIM PARLANT DE FRATERNITAT

Hi ha una expressió en els escrits de Clara que és reveladora de la realitat de la fraternitat: “les germanes que Déu m’havia donat”. Les germanes, els germans, són un do de Déu per tal de portar a terme el projecte de vida al qual hem estat cridats. El primer germà per excel·lència és Jesucrist i, després les altres germanes.
La fraternitat és un do però és també una tasca a realitzar i a construir dia rere dia; la fraternitat és un aprenentatge. Hem d’aprendre a ser germans i germanes.
Totes les germanes estan implicades en el bon funcionament de la comunitat i totes tenen la res­ponsabilitat de fer avançar bé el monestir. L’ideal de fraternitat de Clara s’ha de concretar en una sèrie d’actes i d’actituds determinades per tal que es pugui encarnar i fer realitat en la vida de cada dia. Una comunitat de germanes ha de garantir la igualtat, juntament amb una estimació i afecte veritables, i oferir una possibilitat de relacions riques i humanes entre els seus membres.
El fet que les germanes estiguin unides per un mateix projecte de vida no esborra les diferències individuals, i s’ha de tenir en compte que hi haurà conflictes i faltes inevitables. Tot això ha de contribuir a la construcció de la fraternitat, no ha de frenar el seu progrés i evolució. La fraternitat és un do però també és una missió. No es tracta només de viure juntes sota un mateix sostre, sinó de posar-ho tot en comú, compartir tota la vida. I no cal buscar la uniformitat sinó la comunió en la diversitat.
La fraternitat s'alimenta sobretot de la Paraula i de la pregària. Tota fraternitat ha de ser una comunitat orant. Sense l'obertura diària a Déu i a la seva Paraula no és possible la vivència d'aquest ideal. També és en una clima d'autèntica fraternitat on es podrà viure radicalment l'evangeli, la pobresa, tot l'estil de vida pel qual tant van lluitar Francesc i Clara, perquè tots els germans i germanes caminen units cap a un mateix ideal.

LA FRATERNITAT

Un dels altres trets importants i bàsics de la nostra espiritualitat és la fraternitat. Però, ¿què vol dir i què entenem per fraternitat?
Francesc i Clara d'Assís donen un gran valor als germans i germanes que viuen amb ells. Descobreixen que Déu és Pare de tots i que ens hem d'estimar veritablement com germans d’una mateixa família.
Tant Francesc com Clara són conscients que en una comunitat totes les persones són diferents, amb qualitats i maneres de ser diverses que no es poden evitar, però el que uneix les persones per damunt de tot és Jesucrist i sobre aquesta base s'ha de construir la convivència alegre i joiosa amb els altres, malgrat la pluralitat de caràcters.
Voler viure una autèntica fraternitat va tenir en la vida de Francesc i de Clara unes conseqüències molt concretes i que segueixen es­sent vigents en les comunitats que avui dia volem seguir els seus passos.
És en Clara especialment, per viure en una comunitat tancada, dins d’un monestir, on els nombrosíssims detalls a l'hora de viure la fraternitat són més significatius. N’anirem veient alguns.
En els monestirs de l'Edat Mitjana, l'abat o l'abadessa mantenien un poder damunt els monjos o monges a l'estil de l'estructura de la societat feudal: ells eren els senyors i els altres eren els seus súbdits; en el menjar, en el vestir eren també ben diferents. En un moment històric en què la dona no comptava per a res, Clara proposa i viu un model de comunitat on totes les germanes són iguals i no hi ha cap diferència entre elles i on l'abadessa ha de ser la serventa de totes les altres. La igualtat és, per tant, el primer pas perquè es doni una autèntica fraternitat. Avui dia això pot semblar normal però no ho era en aquella època. En un món on és tan fàcil fer diferències entre uns i altres, volem que les nostres comunitats siguin signe d’unitat i d’igualtat entre tots els seus membres.

L'ALTRA CARA DE LA POBRESA

La pobresa que viuen sant Francesc i santa Clara va molt més enllà de la pobresa material; la seva pobresa és també interior. Us ho expliquem: la pobresa interior és viure, com Jesús, en una permanent actitud d'abandó a les mans de Déu, reconèixer la pròpia petitesa amb la certesa que Déu ho és tot, abandonar tota seguretat material i humana per viure amb una seguretat plena a les mans de Déu.
Ser pobres interiorment és també no retenir els dons que Déu ens ha donat sinó posar-los al servei de tothom, no voler e­xercir una relació de domini sobre els altres.
La pobresa és un element essencial de la vocació de Francesc i de Clara, una pobresa que han vist encarnada en Je­sucrist i que volen viure amb totes les conseqüències. Però no hem de pensar que per a ells ser i viure pobres sigui simplement una renúncia a coses i un menysprear els béns materials, ben al contrari, per a ells ser pobres és preferir un bé superior i deixar-­ne d'inferiors, és viure lliure de dependències per a viure orien­tats cap a l'Únic Bé Suprem, que és Déu.
Això és el que volem fer present i actual en les nostres comunitats.Davant de persones que han viscut -o que intenten viure- així, podem preguntar-nos: ¿Què vol dir per a mi ser pobre? ¿Sóc conscient que tinc uns dons que Déu m'ha donat i que no me'ls puc apropiar? ¿Sé posar les meves qualitats i tot el que tinc al servei dels altres?

LA POBRESA

Hem anat veient com sant Francesc i santa Clara van fer una opció de viure segons l'evangeli. Coneixent i mirant Jesús en les seves paraules, es van adonar de la preferència de Jesús en­vers els més petits i dèbils, envers els que la societat d'aquell moment més rebutjava i marginava, en definitiva, la seva preferència pels pobres. I en l'evangeli hi van veure molt més encara: que el mateix Jesús va viure pobre; pobre en primer lloc de ri­queses i béns materials però, sobretot, pobre perquè va voler-se fer com un de nosaltres i va renunciar a tot privilegi com a Déu que era.
La pobresa de Jesucrist captiva Francesc i Clara i, així, aquesta pobresa serà el suprem ideal que donarà sentit a tota la seva vida. Per a ells, la pobresa, en un moment en què l'Esglé­sia era totalment benestant, no és simplement solidaritzar-se amb els pobres sinó viure desprès de tot a l'estil de Jesucrist.
Ells en la pobresa hi veuen la llibertat d'aquell que no té obstacles en el seu camí cap a Déu; cal usar els béns materials de manera que no frenin l'entrega a Déu i el servei dels ger­mans. Així, Francesc i Clara i els germans i germanes que ben aviat els seguiran, no volen posseir res propi, allò que tenen s'ha de compartir amb els més pobres i no apropiar-s'ho per a un mateix. L'estil de vida que Francesc i Clara abracen és el de posar-se al nivell de la gent senzilla que no té seguretats ni gaudeix d'una abundància de béns materials.Avui, enmig d’un món que és sobretot benestant i on les possessions materials es valoren per damunt de tot, les clarisses intentem viure una vida austera i senzilla, i compartir amb els altres el que tenim.

VIURE L'EVANGELI

Quan els dies anteriors presentàvem les figures de Francesc i de Clara d'Assís, dèiem que van fer una opció de viure l'evangeli amb tota radicalitat, i que aquesta vivència seria el fonament de tot el seu estil de vida.
Però, ¿què vol dir viure l'evangeli? ¿què entenien ells per una vivència radical de l'evangeli de Jesús? Intentarem res­pondre a aquests interrogants i explicar què vol dir viure fonamentats en l'evangeli.
Si es vol viure l'evangeli, el primer que cal fer és llegir-lo una i altra vegada, reflexionar sobre el que hem llegit, deixar-nos interpel·lar pels gestos i actituds de Jesús que hi veiem, fer-ne pregària i només llavors podrem fer una determinació de voler construir la nostra vida sobre la base sòlida de l'evangeli, i les nostres actituds i sentiments aniran essent cada vegada més semblants als de Jesucrist. Això és el que van fer Francesc i Clara d'Assís.
Tant l'un com l'altre van ser oients assidus de l'evangeli, el van anar reflexionant en la quietud i en el silenci, i en ell hi van descobrir la persona de Jesús que els va captivar i engrescar a viure d'una altra manera, a viure com Ell. A partir d'aleshores, aquest va ser el seu su­prem ideal, el centre i la raó de ser del seu compromís de vida. L'evangeli va ser la forma de vida que tots dos escolliren per a ells i que després transmetran al grup de germans i de germanes que se'ls aniran afegint.

És un repte per a nosaltres, ens trobem allà on ens trobem, enmig d’un món tan disgregat, intentar viure segons els valors evangèlics.