divendres, 26 de novembre del 2010

ADVENT: TEMPS DE VETLLA I D'ESPERANÇA


Un any més se’ns fa el do de viure un nou temps d’Advent. Quatre setmanes abans de Nadal que l’Església ens assenyala per animar-nos a viure amb un estil i unes actituds molt concretes: una actitud de vetlla, de vigilància activa i una actitud d’esperança confiada i joiosa.
Com altres vegades, us volem convidar en aquest temps litúrgic fort a llegir i a reflexionar amb nosaltres els textos de l’evangeli de cada diumenge per tal de poder viure amb més intensitat el que se’ns proposa.

L’evangeli d’aquest primer diumenge d’Advent posa l’accent en l’actitud de vetlla. Jesús, bon coneixedor de la realitat que cada dia vivim, ens dóna un exemple ben clar: “Si el cap de casa hagués previst l’hora de la nit que el lladre vindria...”. Amb això, no ens vol dir que tinguem por ni que visquem angoixats pel que pot esdevenir, sinó que cal que tinguem una actitud de vigilància i d’atenció de forma que no ens passi per alt tot el que és més important en la nostra vida: que no deixem passar aquells moments en què podem ajudar activament els altres, que no visquem despistats sense sentir el que el Senyor ens vol dir en la nostra vida de cada dia, que visquem atents a nosaltres mateixos per no deixar-nos acaparar pel soroll i el brogit que hi ha al nostre voltant...
Maria, la mare de Jesús, va ser la persona que va vetllar i esperar joiosament, atenta sempre a la veu de Déu i a les necessitats dels altres.
Intentem, al llarg d’aquestes setmanes abrandar en nosaltres aquestes actituds i esperem el Senyor, que sempre ve al nostre encontre.

dimarts, 16 de novembre del 2010

LA PREGÀRIA: TROBADA AMB EL PARE


Quan ens adrecem a Déu en la pregària, és bo que tinguem present que el nostre Déu és un Déu trinitari: és Pare, Fill i Esperit Sant. Avui ens centrarem en el tema de la pregària com a trobada amb el Pare.
Jesús en l'evangeli ens ensenya que Déu és el nostre Pare (Jn 20, 17) i quan els deixebles li demanen que els ensenyi a pregar, Ell els diu: "quan pregueu, digueu: Pare" (Llc 11,2).
La pregària, doncs, és una trobada personal amb Déu Pare que ens estima entranyablement.
Hem d'anar a la pregària pensant que anem a trobar-nos amb el Pare, Aquell que ens ha creat, que ens estima amb un amor especialíssim i que és molt proper a nosaltres, està en el més íntim de nosaltres mateixos.
En la pregària hem d'adreçar-nos a Déu dient-li, amb senzillesa i amb tot l'afecte: "PARE", tal com ho feia Jesús.
Diguem-li: "Pare" i obrim-nos-hi, Ell ens acull, ens valora, ens anima, ens comprèn, ens perdona...
Diguem-li: "Pare" i deixem-nos mirar i estimar per Ell, que veu en cadascun de nosaltres un fill seu molt i molt estimat.
Diguem-li: "Pare" i abandonem-nos-hi tal com som, amb les nostres debilitats i anhels, amb les nostres preocupacions i inquietuds... Abandonem-nos-hi confiadament.
Diguem-li: "Pare" sabent-nos de veritat fills seus.
Si anem a la pregària amb la convicci6 que anem a trobar-nos amb Déu Pare, anirà creixent en nosaltres la consciència de ser fills seus, i el seu amor anirà transformant la nostra persona, les nostres actituds. Naixerà en nosaltres una nova mirada envers els altres; els altres, s6n els meus germans estimats i valorats pel Pare amb un amor especialíssim.
El Pare sempre ens espera i vol que el tractem amb senzillesa, amb confiança, amb amor... Apropem-nos a Ell, trobem-nos amb Ell... que desitja omplir la nostra vida de joia i de pau.