LA LECTURA RESADA

Per anar avançant pel camí de la pregària, hem de partir del nostre convenciment que la pregària és del tot fonamental per viure i créixer segons els sentiments de Jesucrist. També és important saber fer servir la manera adequada, conforme al dia i al nostre estat d'ànim. Anirem presentant alguns aspectes amb la finalitat que cadascú els pugui tenir en compte per trobar-se amb el Senyor. Avui presentarem la lectura resada.
En primer lloc cal prendre una postura exterior en què ens hi trobem bé i una actitud interior de silenci, d'oració, de serenor, de profunditat personal.
La lectura resada consisteix a agafar un text de la Bíblia (un salm, un fragment de l'evangeli...) i, intentant deixar el món exterior, les nostres preocupacions i maldecaps, conscients que ens trobem davant de la presència de Déu, començar a llegir, a poc a poc, el text que hem escollit. En llegir-la, intentem de vivenciar el que estem llegint, d'assumir-ho, de dir-ho per dintre amb "tota l’ànima", fent nostres les idees llegides tot identificant-nos amb el contingut o significat de les frases.
Si ens trobem amb una expressió que "ens diu molt”, deturem-nos allí mateix. Repetim-la moltes vegades, unint-nos per mitja de l'esmentada expressió amb el Senyor, fins que el seu contingut inundi la nostra intimitat. Sí no és així, continuem la lectura del text que hem escollit molt pausadament, assumint i interioritzant el que llegim. Parem de tant en tant. Si en un moment ens sembla que podem abandonar l'ajuda del text, deixem-lo, i permetem que Déu es manifesti dintre nostre i ens continuï parlant.
Aquesta modalitat de la lectura resada sempre resulta fàcil i eficaç, i ajuda a donar els primers passos en el camí de la pregària, o simplement quan estem distrets o influenciats per l’agitació i les múltiples preocupacions de la vida.
Cal dedicar-hi una estona diària perquè ens ajudi a asserenar-nos i a trobar-nos autènticament amb Déu.

EL SILENCI

En aquestes entrades dedicades a la pregària anirem tractant diferents aspectes per tal que l’estona que puguem dedicar-hi sigui de veritat una autentica i viva trobada amb Déu.
No ens podem posar a pregar o a fer pregària sense una preparació prèvia. Un dels primers aspectes a tenir en compte en voler-nos endinsar en la pregària és el silenci, tant el silenci extern com l'intern.
Quan ens volem posar a pregar, és molt important cercar un lloc on ens hi trobem a gust i on hi hagi silenci. Pot ser una capella, la meva pròpia habitació, un altre racó de casa, un espai a l’aire lliure... També hem de procurar trobar una postura del nostre cos que sigui còmoda. És molt important assegurar que hi hagi silenci perquè és molt difícil poder captar la veu de Déu enmig de sorolls, d’aldarulls, de xerrameca. Quan tenim ganes de parlar amb un amic en un nivell de confiança busquem que res ni ningú no ens destorbi. De la mateixa manera, cal que hi hagi silenci al nostre entorn per poder trobar-nos amb Déu i escoltar la seva Paraula.
Un cop aconseguit això, cal tenir en compte el silenci intern. El silenci intern consisteix a fer silenci dins nostre, a deixar de costat totes aquelles veus interiors (projectes, preocupacions, records... ) per posar tota la nostra atenció a escoltar què ens diu Déu a través de la seva Paraula. No es tracta tant de lluitar contra tot allò que vingui a la nostra ment sinó de deixar-ho de banda (ja ens n'ocuparem en un altre moment) i posar tot l'accent a deixar ressonar dins nostre aquelles paraules de l'Evangeli o d'un salm que hem escollit per poder escoltar la veu de Déu.
No ens desanimem si moltes vegades no aconseguim fer silenci dintre de nosaltres a l'hora de la pregària. No és fàcil, però Déu acull el nostre esforç i es complau quan el busquem. Hem de ser constants, que Ell sempre es deixa trobar.

PELS CAMINS DE LA PREGÀRIA

Diverses vegades hem parlat en aquest bloc de pregar, de fer pregària, d’escoltar i de reflexionar la Paraula de Déu. Volem dedicar algunes entrades a aquest tema, apassionant i alhora captivador.
Endinsar-se en els camins de la pregària és com començar una aventura, l’objectiu de la qual no és altre que respondre a la invitació que Déu adreça a cadascun de nosaltres, una invitació a dialogar amb Ell, a escoltar-lo, a parlar-li, a posar a les seves mans tots els nostres anhels, desitjos, inquietuds, dificultats, alegries... i a rebre per part seva una resposta d’amor i d’amistat, viscuda en el més íntim de nosaltres mateixos.
La pregària és iniciativa de Déu, que posa en l’interior de cada persona aquest profund desig de diàleg i de comunicació. Estem creats per a la comunió, no per a la solitud ni l’aïllament. Creixem i ens desenvolupem gràcies al tracte amb els altres, gràcies al diàleg i a la comunicació amb les persones que ens envolten. Escoltar i ser escoltats, estimar i ser estimats, acollir i ser acollits ens ajuda a viure en plenitud i a ser feliços, a estar bé amb nosaltres mateixos i amb tothom. ¿Com no ens ha d’ajudar a ser encara més feliços saber-nos i sentir-nos acollits, escoltats, estimats per Déu, el nostre Creador? I més encara: aquest mateix Déu ens convida incansablement a establir amb Ell una relació de comunicació, de diàleg, d’amistat i d’amor.
La pregària no és res més que acceptar aquesta invitació, correspondre-hi tot aportant la nostra obertura, les nostres capacitats i, en definitiva, tot el nostre ésser i la nostra vida.
Us convidem, doncs, a recórrer amb nosaltres els camins de la pregària. A compartir il•lusions i també dificultats, a endinsar-nos en aquesta fascinant aventura de la relació amb Déu que és també relació amb els germans.

SOLEMNITAT DE SANTA CLARA

El passat 11 d’agost vam celebrar, com cada any, la festa de la nostra mare i fundadora santa Clara. En una solemne celebració de l’Eucaristia a les 7.30 de la tarda, van aplegar-se a la nostra església un gran nombre de persones, amics i familiars, que es van voler unir a la nostra joia en aquest dia tan especial i entranyable per a nosaltres. La celebració va estar presidida pel P. Ramon Domènech, franciscà, que va saber transmetre a tots els presents, tant a petits com a grans, l’esperit de Clara i el seu carisma de fraternitat i d’alegria.
Després vam compartir a la plaça d’entrada del monestir un refresc amb tots els assistents. Va ser una estona de poder-nos comunicar amb totes les persones que ens van acompanyar i d’estrènyer cada vegada més els lligams d’amistat i d’afecte que uneixen uns i altres amb tota les germanes de la comunitat.
Des d’aquí volem fer extensiu el nostre agraïment a tantes persones que esteu sempre al nostre costat. És per a nosaltres un goig i una alegria que la solemnitat de santa Clara sigui compartida per tots i totes vosaltres.
Podeu veure en el vídeo adjunt un petit reportatge de la festa.

LA PREGÀRIA EN SANTA CLARA

Vam parlar de la pregària com a instrument de missió i d’evangelització. Intentem aprofundir una mica més en aquest tema.
Ni santa Clara ni sant Francesc no van deixar cap tractat sobre la pregària, a diferència d’altres fundadors o d’altres autors de la seva època. Ni tan sols es van preocupar de descriure el seu camí de pregària de forma sistemàtica o amb una finalitat pedagògica per als germans i germanes de la seva fraternitat.
Malgrat tot, sabem sens dubte que tots dos van ser tremendament contemplatius i van viure al llarg de tota la seva vida una relació estreta i íntima amb el Senyor. Aquesta experiència de pregària va ser la que va sostenir tota la seva opció de vida per mantenir-se fidels fins al final, amb totes les dificultats i oposicions que van haver de viure.
El que va ser fonamental i bàsic en la vida de pregària de Clara va ser el tracte diari, constant i fidel amb la Paraula de Déu. L’escoltava, l’acollia, la reflexionava, es deixava il•luminar i transformar per ella; realment va ser la bona terra que va donar fruit.
Per a Clara els deixebles i seguidors de Jesús no són només obrers del seu Regne sinó abans que res amants apassionats d’Algú que atreu i fascina, al qual han preferit per damunt de tot.
Clara va ser, sens dubte, referència per a les altres germanes del seu tracte íntim i personal amb Déu. Amb la seva pregària va arribar a molts indrets del món, va arribar a molts germans i germanes necessitats de llum, d’ajuda, de consol, de força... Clara va irradiar i difondre arreu la presència de Déu. Aquesta va ser la seva missió que li va estar confiada, viscuda junt amb les seves germanes en un clima de pobresa, de fraternitat i de silenci.
Nosaltres avui, cadascuna des del nostre lloc, estem cridades al mateix. No podem tirar endavant les nostres aspiracions, els nostres projectes, la nostra vida sense donar la preferència a la pregària, malgrat les dificultats, les foscors, malgrat moltes vegades buscar i no trobar perquè Déu sempre es farà notar.

LA MISSIÓ I L'EVANGELITZACIÓ

Amb aquesta entrada d’avui volem explicar quina és la missió concreta que nosaltres, com a clarisses, tenim dins de l’Església i com acomplim la nostra tasca evangelitzadora.
Francesc d'Assís i els seus companys van portar a terme una “vida apostòlica”, és a dir, fer com Jesús, portar a tot arreu l'anunci de l'Evangeli, en contraposició als monjos que, en aquella època, no sortien dels seus monestirs. Però el grup de Francesc no contraposava l’anunci de l'Evangeli a la vida de pregària, sinó que el missatge que anunciaven als altres era fruit d'una pregària anterior. Només reflexionant en primer lloc la Paraula de Déu podien després fer-ne anunci joiós als homes i dones del seu temps.
Evangelitzar, doncs, és per a Francesc fer conèixer als germans el Déu que hem descobert. La missió no és iniciativa d'un mateix sinó una tasca confiada per Déu a la persona, a cadascun de nosaltres.
La predicació senzilla de Francesc i dels seus germans es portava a terme també a través del seu testimoni de vida, de la seva vivència en pobresa i en fraternitat. Així eren un signe per a tothom: amb la seva vida anunciaven que és possible viure a l'estil de Jesús, que és possible viure segons l'Evangeli.
Clara, en canvi, va viure reclosa en el monestir de Sant Damià, ¿podem parlar en ella de missió i d'evangelització? Evidentment que sí. Des de la seva vida senzilla de pregària, de treball, de pobresa, de fraternitat, juntament amb les seves germanes, va ser una força que irradiava a tot el món la llum de Déu. L'Església, tota la ciutat d'Assís confiaven en Clara i en les seves germanes com un recolzament i ajut en les seves vides i situacions. El ressò de la vida de Clara arriba tan enllà que s'obren setanta-dos monestirs dintre i fora d'Itàlia mentre ella encara viu. El seu estil de vida va ser, tant com el de Francesc, anunci joiós de l'Evangeli de Jesucrist.
Aquesta és la tasca que, dins del món i de l’Església, les clarisses portem a terme actualment; tenim una missió concreta i una forma d’anunciar l’evangeli, no per mitjà de la predicació sinó a través de la pregària i de la vida.

CLARA I L'ESGLÉSIA

L’últim dia parlàvem de la relació filial de Francesc respecte a l’Església. Clara viu la mateixa obediència a l’Església que ell. Clara i les seves germanes del monestir de sant Damià viuen en nom de l’Església i de tots els germans del món en la seva vida senzilla de pregària, de fraternitat i de treball.
Clara no va desobeir l'Església, però va pressionar el Papa per tal d'aconseguir la confirmació i aprovació del seu estil de vida. Al Sant Pare li semblava massa dura i rigorosa la vida que portaven Clara i les seves companyes, per això dubtava a l'hora de donar la seva autorització per viure així, però Clara, amb constància i sense desanimar-se, conscient que aquesta vida era la que Déu els demanava de portar a terme, no para d'insistir perquè els sigui confirmat per l'Església el seu estil de vida evangèlica. l finalment així ho va aconseguir.
Francesc i Clara, en parlar d'Església, no tenen en compte tan sols la jerarquia sinó tots els membres entesos com a Cos de Crist. Viuen en comunió amb tot el Poble de Déu, se senten membres vius d'aquest Poble i servidors d'aquesta Església que ells tan estimen; volen ser en el món membres d'una Església dinàmica i oberta, que fa una opció pels pobres tot distanciant-se de tota mena de poder i de domini. l a la vegada, l'Església jeràrquica admira Francesc i Clara i confia en el seu testimoni de vida.
Ens pot ajudar preguntar-nos si ens sentim de veritat membres de l'Església. ¿Què entenem per Església? ¿Quines coses positives o negatives li atribuïm? ¿Com podem viure essent membres vius de l'Església?