UN REGNE DIFERENT

Continuem penetrant en la petició del Pare nostre “Vingui a nosaltres el vostre Regne”. El centre del missatge de Jesús va ser el Regne de Déu; el mateix Jesús va ser el Rei per excel·lència, va saber regnar i dominar les circumstàncies que li va tocar viure; va ser rei d’Ell mateix obrint-se al Pare i acceptant el camí que li anava indicant; i va ser rei servint i estimant els altres fins a l’extrem de donar la pròpia vida. Per a Jesús, regnar és servir. Ell mateix, Senyor i Mestre, es presenta com a servidor. No és que Jesús rebaixi o disminueixi la figura del rei, però sí que li dóna un nou contingut i una altra profunditat, i es fa així portador de l’esperança que tenia el poble d’Israel en un rei ideal. 

Quan demanem que el Regne de Déu vingui a nosaltres estem demanant que la forma de ser, d’estimar, d’actuar de Jesús es faci present en el nostre món, que sigui acceptada i acollida per tothom. És necessària també la nostra col·laboració per fer realitat aquest estil diferent de regnar.

Nosaltres, ¿som reis de nosaltres mateixos, de les circumstàncies i la realitat que ens envolta?

UN REI DE VERITAT

A mesura que ens anem endinsant en el Pare nostre, anem penetrant també en el programa de pregària de Jesús, un programa i unes actituds que hem de fer nostres tots els qui volem seguir-lo. 

Quan demanem “vingui a nosaltres el vostre Regne”, ¿a quin Regne ens referim?, ¿quin és aquest Regne?

Abans de penetrar en aquesta petició, mirem quin era el concepte de Rei i de Regne en temps de Jesús. La figura del rei sempre va tenir una gran importància en el poble d’Israel. Després d’haver viscut sota l’autoritat de diferents reis i d’haver experimentat la duríssima etapa de l’exili, el poble sempre va desitjar i va somniar amb un rei ideal. Un rei que els podria conduir i guiar amb pau i amb rectitud, un rei que no seria abusiu ni dominador, un rei proper al poble... un rei, en definitiva, que els ajudaria a complir la Llei i l’Aliança de Déu.

Un any darrere un altre, el poble d’Israel va alimentar aquest desig il·lusionat. Amb Jesús es va fer realitat; Ell va donar un nou aire i un nou sentit a aquesta esperança del poble. Per això ens anima a demanar al Pare que vingui el seu Regne, ho veurem a la propera entrada.

IMPORTANT EN LA NOSTRA VIDA

Després del parèntesi de la festa de santa Clara, tornem a reprendre el comentari del Pare nostre, frase per frase, per tal d’anar aprofundint en la pregària de Jesús que, més que una pregària per ser recitada, és tot un conjunt d’actituds per ser viscudes. 

Entrem avui en aquesta expressió: “Sigui santificat el vostre nom”. El “nom” és un terme que indica la totalitat de la persona; santificar el nom de Déu està expressant el nostre desig que Ell mateix sigui conegut, acceptat i estimat per tothom. I en això cadascun de nosaltres podem participar-hi de forma activa. Per tant, en aquesta petició del Pare nostre, demanem que amb la nostra forma de viure trobem la manera de donar conèixer Déu als altres. Quan Déu és conegut, es desvetlla en el nostre interior el desig de buscar-lo encara més, d’aprofundir en la seva Paraula, de col·laborar en la seva obra creadora, d’estimar-nos sincerament com a germans i germanes sorgits de les seves mans creadores...

Si vivim amb aquesta il·lusió i aquest anhel, farem que el nom del Pare sigui “santificat”, és a dir, que sigui Algú important en les nostres vides i en les vides dels qui ens envolten.    

LA CLOENDA D'UN CENTENARI

Des del diumenge de Rams de 2011 fins al dia de santa Clara d’enguany, el dia 11 d’agost, les germanes clarisses d’arreu del món hem celebrat 800 anys de la nostra fundació. Un 8è centenari que, també a nivell mundial, s’acaba de clausurar. Tot aquest temps ha estat una oportunitat d’aprofundir en la nostra vocació, en el nostre carisma, i una ocasió per valorar-lo i agrair-lo encara més.

El dia de la festa de santa Clara, en la solemne Eucaristia que va tenir lloc al nostre monestir, presidida pel Ministre provincial dels frares menors, fra Josep Gendrau, es va tancar aquest centenari. Per a nosaltres, i per a totes les germanes clarisses escampades arreu de la terra, ha representat prendre més consciència que som les continuadores i les hereves del que, en el seu temps i responent a la crida de Déu, ens va deixar santa Clara: la vivència de l’evangeli i el seguiment de Jesucrist pobre, en fraternitat i en pregària.   

Gràcies a tots els que ens heu acompanyat al llarg de tot aquest temps de celebració, i que ens seguireu acompanyant en el dia a dia de la nostra vida ja que, malgrat la clausura del centenari, la vivència del carisma continua sempre viva en nosaltres.

PROPER A NOSALTRES

Avui intentarem ficar-nos una mica en la següent expressió de la pregària del Pare nostre: “que esteu en el cel”. ¿Què ens evoca, en què ens fa pensar la paraula “cel”? ¿En un lloc ideal, en un lloc llunyà, en un lloc inaccessible...?

En realitat, el cel és Déu mateix; conèixer-lo, estimar-lo, tractar-lo una estona cada dia és estar, ja aquí, vivint una mica el cel.

Quan Jesús ens diu que ens dirigim al Pare que està en el cel ens està dient que el Pare és molt proper a nosaltres. Si Ell mateix és el cel, això vol dir que és la nostra màxima possessió. Ell està en nosaltres per ser la nostra pau, el nostre consol, la nostra seguretat, la nostra confiança, la nostra esperança, la nostra realització, la nostra plenitud...

No hem de cercar Déu en la llunyania, l’hem de trobar dins de nosaltres mateixos perquè Déu “està aquí”, al nostre costat, proper a cada persona. Només cal que tinguem la voluntat de trobar-lo, en nosaltres i en els altres, que entrem una mica en el nostre interior on Ell està esperant ser trobat i escoltat. Aleshores podrà brollar del nostre cor aquesta exclamació: “Pare nostre, que esteu en el cel, que esteu AQUÍ!”

EL PARE DE TOTHOM

La pregària de Jesús comença amb una paraula entranyable, “Pare” que, potser per massa sentida, ha perdut la novetat i el seu autèntic significat en la nostra vida. Jesús, invitant-nos a dirigir-nos a Déu com a Pare ens està convidant a tractar Déu amb intimitat, amb confiança, amb abandó confiat, amb descans, amb familiaritat, amb proximitat... El mateix Jesús anomenava Déu amb un terme que només feien servir els infants: “Abbà”, és a dir, papa, papa meu, papa molt estimat... Entre Jesús i el Pare hi ha una intimitat de relació intensa i propera. Així vol que el tractem també nosaltres.

Com a fills i filles del Pare, podem contemplar tots els altres germans i germanes del món des d’aquesta perspectiva i sense distincions. Tots som fruit de les mans creadores del Pare i Ell ens ha constituït fills seus. Des d’aquesta certesa sorgeix la següent afirmació del Pare nostre: Déu no és Pare meu sinó Pare nostre. El fet de saber-nos i sentir-nos fills i filles del Pare comporta sentir-nos també germans i germanes de tothom.

Intentem aprofundir en aquestes dues paraules i mirem Déu i els altres amb la mirada de Jesús.