La pregària de Jesús comença amb una
paraula entranyable, “Pare” que, potser per massa sentida, ha perdut la novetat
i el seu autèntic significat en la nostra vida. Jesús, invitant-nos a
dirigir-nos a Déu com a Pare ens està convidant a tractar Déu amb intimitat,
amb confiança, amb abandó confiat, amb descans, amb familiaritat, amb
proximitat... El mateix Jesús anomenava Déu amb un terme que només feien servir
els infants: “Abbà”, és a dir, papa, papa meu, papa molt estimat... Entre Jesús
i el Pare hi ha una intimitat de relació intensa i propera. Així vol que el
tractem també nosaltres.
Com a fills i filles del Pare, podem
contemplar tots els altres germans i germanes del món des d’aquesta perspectiva
i sense distincions. Tots som fruit de les mans creadores del Pare i Ell ens ha
constituït fills seus. Des d’aquesta certesa sorgeix la següent afirmació del
Pare nostre: Déu no és Pare meu sinó Pare nostre. El fet de saber-nos i
sentir-nos fills i filles del Pare comporta sentir-nos també germans i germanes
de tothom.
Intentem aprofundir en aquestes dues
paraules i mirem Déu i els altres amb la mirada de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada