Avui intentarem ficar-nos una mica en la
següent expressió de la pregària del Pare nostre: “que esteu en el cel”. ¿Què ens evoca, en què ens fa pensar la
paraula “cel”? ¿En un lloc ideal, en un lloc llunyà, en un lloc
inaccessible...?
En realitat, el cel és Déu mateix;
conèixer-lo, estimar-lo, tractar-lo una estona cada dia és estar, ja aquí,
vivint una mica el cel.
Quan Jesús ens diu que ens dirigim al
Pare que està en el cel ens està dient que el Pare és molt proper a nosaltres. Si
Ell mateix és el cel, això vol dir que és la nostra màxima possessió. Ell està
en nosaltres per ser la nostra pau, el nostre consol, la nostra seguretat, la
nostra confiança, la nostra esperança, la nostra realització, la nostra
plenitud...
No hem de cercar Déu en la llunyania, l’hem
de trobar dins de nosaltres mateixos perquè Déu “està aquí”, al nostre costat,
proper a cada persona. Només cal que tinguem la voluntat de trobar-lo, en
nosaltres i en els altres, que entrem una mica en el nostre interior on Ell
està esperant ser trobat i escoltat. Aleshores podrà brollar del nostre cor aquesta
exclamació: “Pare nostre, que esteu en el cel, que esteu AQUÍ!”
Una reflexió molt bonica. El busquem per tot arreu i no ens adonem que el tenim ben a prop.
ResponEliminaGràcies pel comentari! És veritat que moltes vegades busquem fora de nosaltres el que podem trobar dintre nostre. Animem-nos a fer-ho!
ResponElimina