MARIA, MODEL DE PREGÀRIA

Hem anat veient diversos aspectes i actituds a l'hora de posar-nos una estona a la presencia de Déu i de voler-li dedicar el nostre temps. Hi ha una persona que tot el que hem anat reflexionant ho ha viscut en plenitud i amb tota radicalitat: és Maria, la mare de Jesús. Intentarem apropar-nos una mica a la persona de Maria, veurem com ella és el nostre model i guia en la nostra vida de pregària.
Maria era una noia immersa en el seu poble d'Israel, escoltava la Paraula de Déu a la sinagoga com els altres, però ella feia molt més que això: meditava, reflexionava, rumiava profundament la Paraula dintre d'ella. Era una noia tremendament contemplativa, i això la va portar a un autèntic creixement en la fe, la va preparar per respondre al projecte que Déu tenia sobre ella.
Era una noia enamorada de Déu, oberta a Ell i disposada a tot el que el Senyor li pogués indicar. Maria va viure sempre centrada en Déu, atenta a la seva voluntat, confiant en Ell d'una manera plena i introntollable. Maria sempre va escoltar, seguir i acollir Jesús i la seva Paraula, s'hi va adherir del tot, vivint-la fins a les últimes conseqüències. Va ser una seguidora fidel de Jesús, va ser la seva primera deixebla. Amb la seva vida va anunciar els grans valors de l'Evangeli. Maria va seguir Jesús amb radicalitat i fins al final, fins al peu de la creu. Va saber escoltar Jesús i va retenir dintre d'ella el que va captar, i després ho va comunicar amb la seva forma de viure.
D'ella podem aprendre la seva forma d'escoltar la Paraula, la seva manera d'estimar, va viure sempre impulsada per l'amor. Es deixà estimar per Déu i va estimar Déu i els altres amb tot el seu ésser. Maria és el model perfecte del nostre caminar vers Déu.
Cal que ens fem nostres les actituds i sentiments de Maria, i que amb ella i com ella corresponguem a l'amor de Déu dedicant-li una estona del nostre temps de cada dia en la pregària.

DISPONIBILITAT I FIDELITAT

En l’última entrada vam tractar dues de les actituds que ens poden ajudar i que són fonamentals a l’hora de la pregària. Avui en desenvoluparem dues més que ens són necessàries en el moment de posar-nos una estona davant de Déu: la disponibilitat i la fidelitat.

- Disponibilitat: si ens sabem molt estimats per una persona farem tot allò que li agrada i que la fa feliç, no per obligació o imposició, sinó perquè volem correspondre a l'amor que ens té i volem manifestar-li amb fets concrets que també l'estimem.
Si he descobert una mica l'Amor que Déu em té a mi personalment, estaré tan joiós i agraït que de mi naixerà, espontàniament, un amor cap a Ell que es traduirà en una acceptació amatent i joiosa dels seus camins. En mi hi haurà una disponibilitat plena a allò que vulgui demanar-me. Aquesta és una altra de les actituds que hem de tenir en el moment d’escoltar Déu a través de la seva Paraula, una obertura a allò que em vulgui demanar.

- Fidelitat: avui dia la fidelitat esta en descrèdit i no te prestigi, però la fidelitat és el que revela si l'amor és veritable i autèntic. Si això passa en les relacions humanes, igualment és dóna en el nostre tracte amb Déu. Si estimem o volem estimar Déu amb un amor creixent, serem fidels, encara que ens costi, a la nostra trobada amb Ell. No hi serem només materialment presents, sinó que ens esforçarem per dedicar-li el temps que ens hem proposat amb tot el nostre afecte. La fidelitat és qüestió d'amor. Si ens costa, demanem-li sincerament que ens faci fidels. En el camí de pregària que hem iniciat o volem iniciar, no ens fem enrere, siguem constants encara que ens sembli que perdem el temps perquè la fidelitat perdurable donarà el seu fruit.

ACTITUDS PER A LA PREGÀRIA

Després d’aquest parèntesi del temps d’Advent i de Nadal, tornem a agafar el fil del tema de la pregària. Ja n’havíem vist uns quants aspectes. Avui ens fixarem en una sèrie d’actituds que hauríem d'anar incorporant a la nostra pregària personal. No són idees abstractes sinó actituds personals en el nostre tracte amb el Senyor. Avui en veurem dues que ens podem ajudar a l’hora de posar-nos a la presència de Déu per tenir una estona de tracte amb Ell.

- Senzillesa i transparència: he de presentar-me davant de Déu tal com sóc, amb el meu desig de créixer i de ser millor, i també amb les meves debilitats i les meves febleses. Ell em coneix millor que jo mateix i m'acull, m'estima, m'encoratja a seguir endavant i m'ofereix la seva ajuda. Si em poso a la seva presència amb tota sinceritat i transparència, per més feble que sigui, Ell em farà notar la seva Pau i el seu Amor.

- Confiança: en la pregària em trobo amb Déu que m'estima com ningú, que em comprèn, em perdona, m’anima, m'ofereix la seva joia i la seva pau, vol ser el gran Company de camí... Per tant, puc anar a Ell confiadament, puc abandonar-me amb tota seguretat i confiança a les seves mans perquè Ell és Amor i només vol el meu bé i el meu creixement.

Amb aquesta certesa i amb aquesta seguretat puc posar-me sota la mirada de Déu, puc estar a la seva presència escoltant i reflexionant la seva Paraula sabent que sóc acollit i comprès tal com sóc amb tot el que en aquell moment concret estic vivint. Intentem anar fent nostres aquestes actituds si volem fruir de la presència de Déu en la nostra vida.

LA PREGÀRIA: TROBADA AMB EL PARE

Quan ens adrecem a Déu en la pregària, és bo que tinguem present que el nostre Déu és un Déu trinitari: és Pare, Fill i Esperit Sant. Avui ens centrarem en el tema de la pregària com a trobada amb el Pare.
Jesús en l'evangeli ens ensenya que Déu és el nostre Pare (Jn 20, 17) i quan els deixebles li demanen que els ensenyi a pregar, Ell els diu: "quan pregueu, digueu: Pare" (Llc 11,2).
La pregària, doncs, és una trobada personal amb Déu Pare que ens estima entranyablement.
Hem d'anar a la pregària pensant que anem a trobar-nos amb el Pare, Aquell que ens ha creat, que ens estima amb un amor especialíssim i que és molt proper a nosaltres, està en el més íntim de nosaltres mateixos.
En la pregària hem d'adreçar-nos a Déu dient-li, amb senzillesa i amb tot l'afecte: "PARE", tal com ho feia Jesús.
Diguem-li: "Pare" i obrim-nos-hi, Ell ens acull, ens valora, ens anima, ens comprèn, ens perdona...
Diguem-li: "Pare" i deixem-nos mirar i estimar per Ell, que veu en cadascun de nosaltres un fill seu molt i molt estimat.
Diguem-li: "Pare" i abandonem-nos-hi tal com som, amb les nostres debilitats i anhels, amb les nostres preocupacions i inquietuds... Abandonem-nos-hi confiadament.
Diguem-li: "Pare" sabent-nos de veritat fills seus.
Si anem a la pregària amb la convicci6 que anem a trobar-nos amb Déu Pare, anirà creixent en nosaltres la consciència de ser fills seus, i el seu amor anirà transformant la nostra persona, les nostres actituds. Naixerà en nosaltres una nova mirada envers els altres; els altres, s6n els meus germans estimats i valorats pel Pare amb un amor especialíssim.
El Pare sempre ens espera i vol que el tractem amb senzillesa, amb confiança, amb amor... Apropem-nos a Ell, trobem-nos amb Ell... que desitja omplir la nostra vida de joia i de pau.

ESCOLTAR LA PARAULA

En l’aproximació que anem fent al món de la pregària, hem repetit molt la idea d’escoltar, de centrar-nos, de fer silenci dintre i fora de nosaltres, d’estar atents al que el Senyor em vulgui dir en aquest moment de la meva vida. No és suficient que m'apropi a Déu, cal que escolti el que em vol comunicar. Però, ens podem preguntar: ¿com fer-ho?, ¿com portar-ho a la pràctica en l’estona més o menys llarga en què m’hi vulgui dedicar?
Avui intentarem concretar una mica més i endinsar-nos en el tema de l’escolta de la Paraula.
Podem anar seguint aquests passos:

1. Posem-nos a la presencia de Déu
Déu esta en nosaltres, en el més íntim de la nostra persona, viu a dintre nostre. No l’hem de buscar a fora, a l’exterior, hem de “mirar” cap a dintre. Estar atents al que em passa, al que sento, als meus desitjos i anhels. Quan tenim un amic o pensem en una persona que estimem notem que, malgrat que estigui lluny físicament, està molt a prop nostre, gairebé podem “palpar” la seva presència. El mateix passa amb Déu. És el primer interessat a parlar-nos, a dir : “Ei, que sóc aquí”.
Per tant, intentem ser conscients que som davant de la seva presència, sota la seva mirada perquè Ell sempre ens acull, ens espera, ens estima.

2.- Escoltem el que Déu ens vol dir
Mitjançant la seva Paraula, Déu em vol comunicar quelcom a "mi", "ara" i "aquí". Demanem la llum necessària per captar i comprendre el missatge que ens vol adreçar Déu per mitjà del salm, del fragment de l’evangeli o del text bíblic que haguem escollit.
Deixem que la Paraula il•lumini la nostra persona, les nostres accions, la manera de tractar els altres, tota la nostra vida... Deixem que ens interrogui, que ens guiï, que ens encoratgi...
Si en nosaltres hi ha aquest esforç sincer i fidel, entendrem el que ens està dient el Senyor i ens hi podrem obrir de tot cor. Intentem-ho!

3.- Acció de gràcies
En acabar, donem gràcies a Déu per l'estona que l’hem estat buscant encara que, aparentment, no hàgim trobat "res". El que és més important és que hem estat amb Ell, a la seva presència, amb tota la nostra persona volent-lo escoltar de tot cor. Donem-li gràcies també per tants i tants dons que rebem d'Ell.

LA LECTURA RESADA

Per anar avançant pel camí de la pregària, hem de partir del nostre convenciment que la pregària és del tot fonamental per viure i créixer segons els sentiments de Jesucrist. També és important saber fer servir la manera adequada, conforme al dia i al nostre estat d'ànim. Anirem presentant alguns aspectes amb la finalitat que cadascú els pugui tenir en compte per trobar-se amb el Senyor. Avui presentarem la lectura resada.
En primer lloc cal prendre una postura exterior en què ens hi trobem bé i una actitud interior de silenci, d'oració, de serenor, de profunditat personal.
La lectura resada consisteix a agafar un text de la Bíblia (un salm, un fragment de l'evangeli...) i, intentant deixar el món exterior, les nostres preocupacions i maldecaps, conscients que ens trobem davant de la presència de Déu, començar a llegir, a poc a poc, el text que hem escollit. En llegir-la, intentem de vivenciar el que estem llegint, d'assumir-ho, de dir-ho per dintre amb "tota l’ànima", fent nostres les idees llegides tot identificant-nos amb el contingut o significat de les frases.
Si ens trobem amb una expressió que "ens diu molt”, deturem-nos allí mateix. Repetim-la moltes vegades, unint-nos per mitja de l'esmentada expressió amb el Senyor, fins que el seu contingut inundi la nostra intimitat. Sí no és així, continuem la lectura del text que hem escollit molt pausadament, assumint i interioritzant el que llegim. Parem de tant en tant. Si en un moment ens sembla que podem abandonar l'ajuda del text, deixem-lo, i permetem que Déu es manifesti dintre nostre i ens continuï parlant.
Aquesta modalitat de la lectura resada sempre resulta fàcil i eficaç, i ajuda a donar els primers passos en el camí de la pregària, o simplement quan estem distrets o influenciats per l’agitació i les múltiples preocupacions de la vida.
Cal dedicar-hi una estona diària perquè ens ajudi a asserenar-nos i a trobar-nos autènticament amb Déu.

EL SILENCI

En aquestes entrades dedicades a la pregària anirem tractant diferents aspectes per tal que l’estona que puguem dedicar-hi sigui de veritat una autentica i viva trobada amb Déu.
No ens podem posar a pregar o a fer pregària sense una preparació prèvia. Un dels primers aspectes a tenir en compte en voler-nos endinsar en la pregària és el silenci, tant el silenci extern com l'intern.
Quan ens volem posar a pregar, és molt important cercar un lloc on ens hi trobem a gust i on hi hagi silenci. Pot ser una capella, la meva pròpia habitació, un altre racó de casa, un espai a l’aire lliure... També hem de procurar trobar una postura del nostre cos que sigui còmoda. És molt important assegurar que hi hagi silenci perquè és molt difícil poder captar la veu de Déu enmig de sorolls, d’aldarulls, de xerrameca. Quan tenim ganes de parlar amb un amic en un nivell de confiança busquem que res ni ningú no ens destorbi. De la mateixa manera, cal que hi hagi silenci al nostre entorn per poder trobar-nos amb Déu i escoltar la seva Paraula.
Un cop aconseguit això, cal tenir en compte el silenci intern. El silenci intern consisteix a fer silenci dins nostre, a deixar de costat totes aquelles veus interiors (projectes, preocupacions, records... ) per posar tota la nostra atenció a escoltar què ens diu Déu a través de la seva Paraula. No es tracta tant de lluitar contra tot allò que vingui a la nostra ment sinó de deixar-ho de banda (ja ens n'ocuparem en un altre moment) i posar tot l'accent a deixar ressonar dins nostre aquelles paraules de l'Evangeli o d'un salm que hem escollit per poder escoltar la veu de Déu.
No ens desanimem si moltes vegades no aconseguim fer silenci dintre de nosaltres a l'hora de la pregària. No és fàcil, però Déu acull el nostre esforç i es complau quan el busquem. Hem de ser constants, que Ell sempre es deixa trobar.

PELS CAMINS DE LA PREGÀRIA

Diverses vegades hem parlat en aquest bloc de pregar, de fer pregària, d’escoltar i de reflexionar la Paraula de Déu. Volem dedicar algunes entrades a aquest tema, apassionant i alhora captivador.
Endinsar-se en els camins de la pregària és com començar una aventura, l’objectiu de la qual no és altre que respondre a la invitació que Déu adreça a cadascun de nosaltres, una invitació a dialogar amb Ell, a escoltar-lo, a parlar-li, a posar a les seves mans tots els nostres anhels, desitjos, inquietuds, dificultats, alegries... i a rebre per part seva una resposta d’amor i d’amistat, viscuda en el més íntim de nosaltres mateixos.
La pregària és iniciativa de Déu, que posa en l’interior de cada persona aquest profund desig de diàleg i de comunicació. Estem creats per a la comunió, no per a la solitud ni l’aïllament. Creixem i ens desenvolupem gràcies al tracte amb els altres, gràcies al diàleg i a la comunicació amb les persones que ens envolten. Escoltar i ser escoltats, estimar i ser estimats, acollir i ser acollits ens ajuda a viure en plenitud i a ser feliços, a estar bé amb nosaltres mateixos i amb tothom. ¿Com no ens ha d’ajudar a ser encara més feliços saber-nos i sentir-nos acollits, escoltats, estimats per Déu, el nostre Creador? I més encara: aquest mateix Déu ens convida incansablement a establir amb Ell una relació de comunicació, de diàleg, d’amistat i d’amor.
La pregària no és res més que acceptar aquesta invitació, correspondre-hi tot aportant la nostra obertura, les nostres capacitats i, en definitiva, tot el nostre ésser i la nostra vida.
Us convidem, doncs, a recórrer amb nosaltres els camins de la pregària. A compartir il•lusions i també dificultats, a endinsar-nos en aquesta fascinant aventura de la relació amb Déu que és també relació amb els germans.

LA PREGÀRIA EN SANTA CLARA

Vam parlar de la pregària com a instrument de missió i d’evangelització. Intentem aprofundir una mica més en aquest tema.
Ni santa Clara ni sant Francesc no van deixar cap tractat sobre la pregària, a diferència d’altres fundadors o d’altres autors de la seva època. Ni tan sols es van preocupar de descriure el seu camí de pregària de forma sistemàtica o amb una finalitat pedagògica per als germans i germanes de la seva fraternitat.
Malgrat tot, sabem sens dubte que tots dos van ser tremendament contemplatius i van viure al llarg de tota la seva vida una relació estreta i íntima amb el Senyor. Aquesta experiència de pregària va ser la que va sostenir tota la seva opció de vida per mantenir-se fidels fins al final, amb totes les dificultats i oposicions que van haver de viure.
El que va ser fonamental i bàsic en la vida de pregària de Clara va ser el tracte diari, constant i fidel amb la Paraula de Déu. L’escoltava, l’acollia, la reflexionava, es deixava il•luminar i transformar per ella; realment va ser la bona terra que va donar fruit.
Per a Clara els deixebles i seguidors de Jesús no són només obrers del seu Regne sinó abans que res amants apassionats d’Algú que atreu i fascina, al qual han preferit per damunt de tot.
Clara va ser, sens dubte, referència per a les altres germanes del seu tracte íntim i personal amb Déu. Amb la seva pregària va arribar a molts indrets del món, va arribar a molts germans i germanes necessitats de llum, d’ajuda, de consol, de força... Clara va irradiar i difondre arreu la presència de Déu. Aquesta va ser la seva missió que li va estar confiada, viscuda junt amb les seves germanes en un clima de pobresa, de fraternitat i de silenci.
Nosaltres avui, cadascuna des del nostre lloc, estem cridades al mateix. No podem tirar endavant les nostres aspiracions, els nostres projectes, la nostra vida sense donar la preferència a la pregària, malgrat les dificultats, les foscors, malgrat moltes vegades buscar i no trobar perquè Déu sempre es farà notar.