ACABEM L'ANY DE LA FE

Diumenge que ve, amb la solemnitat de Crist Rei, arribem al final de l’any de la fe i també a l’acabament del nostre recorregut pel Credo. Conclourem les nostres reflexions amb les últimes afirmacions de la professió de fe.

Per últim, se’ns convida a creure en el perdó dels pecats: tots tenim les nostres mancances i debilitats, de vegades fallem i potser no ens esforcem prou en el nostre amor i la nostra entrega. Malgrat tot, tenim la certesa que Déu ens acull amb el seu perdó i la seva tendresa entranyables, esborra el nostre pecat i ens dóna la força i la valentia per aixecar-nos, no desanimar-nos i seguir endavant.

Finalment, expressem la fe que un dia participarem de la resurrecció de Jesús, estarem per sempre amb Aquell que hem intentat seguir, i la nostra vida, limitada i finita, es convertirà en una vida perdurable. No podem entendre això d’una manera raonada ni explicar-ho amb els nostres arguments. És aquí on la fe ha d’il·luminar-nos i és quan hem de tenir la certesa que estem segurs a les mans de Déu, d’Aquell de qui ens hem de fiar plenament.

Que aquest any hagi estat per a tots nosaltres un ajut per valorar molt més aquest do de la fe i un estímul per anar-lo alimentant cada dia.  

ELS QUI ENS HAN PRECEDIT

Anem arribant al final del recorregut de la nostra professió de fe i, fent un pas més, som convidats a posar la nostra mirada en totes aquelles persones que ens han precedit en aquest mateix camí. La propera afirmació del Credo ens parla de la comunió amb els sants. Tots els germans i germanes, que han viscut la mateixa fe abans que nosaltres, ara frueixen de la visió de Déu per sempre. És cert que els sants i santes han estat persones totalment fidels a Déu, que es van caracteritzar per la seva vida d’entrega, de servei, de pregària, de testimoni... i que l’Església posa davant dels nostres ulls com a models. Però també és veritat que hi ha infinitat de persones que, des d’una vida discreta, senzilla i amagada, han estat igualment exemples d’una vida de fe i de dedicació a Déu i als altres encara que no hagin estat oficialment reconegudes com a sants.

Creure en la comunió dels sants és tenir en compte que el camí que ara estem fent l’han fet abans multitud de persones, en les quals ens podem emmirallar, el testimoni de les quals ens ha d’empènyer a viure la nostre fe amb il·lusió i amb entrega. Allà on ells van arribar un dia, hi arribarem també nosaltres perquè la nostra fe així ens ho assegura.    

EN EL SI DE L'ESGLÉSIA

Un cop expressada la nostra fe en Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant, el Credo afirma la nostra fe en l’Església. L’Església és l’assemblea de tots els creients, de tots els qui volem seguir Jesucrist i viure l’evangeli amb carismes i estils diferents.

Moltes vegades, quan parlem d’Església, pensem en l’església jeràrquica, en les persones humanes que tenen diferents responsabilitats i de les quals només veiem les seves limitacions o les seves mancances. No podem oblidar que l’Església la formem persones de carn i ossos que ens equivoquem i fallem moltes vegades. Però, per damunt de tot, hem de veure que l’Església, nascuda a partir de la Resurrecció de Jesús, és una comunitat que va avançant poc a poc precedida pel seu Pastor i impulsada per l’Esperit Sant. També és cert que, en el si de l’Església, trobem el testimoni de molts germans i germanes que viuen aquest camí de fe amb una gran entrega a Déu i als altres; el seu exemple ens ha d’esperonar a nosaltres a seguir endavant.

L’Església és la comunitat on compartim la nostra fe, on la celebrem i la fem créixer. L’Església ens dóna els instruments perquè això sigui així: els Sagraments, la reflexió de la Paraula, les persones que comparteixen amb nosaltres el mateix ideal.

Creure en l’Església és estimar-la, és col·laborar amb ella, és respectar-la i ser conscients que formem part d’aquesta gran comunitat que avança cap a un mateix horitzó.

SEMPRE AL NOSTRE COSTAT

Jesús va ser realment un de nosaltres però, si tot s’hagués acabat aquí, la nostra fe no tindria sentit. El Credo dóna un pas més i afirma la resurrecció de Jesús i la seva ascensió, que és com dir que, després de la seva mort i resurrecció, podem comptar sempre amb la presència de Jesús al nostre costat. Ell, no només va ser un de nosaltres i un com nosaltres, sinó que ens assegura que sempre està amb nosaltres, al nostre costat, compartint la nostra mateixa vida i tota la nostra existència.

Jesús va viure immers en un temps i en una cultura, amb unes persones concretes. Amb nosaltres no ha compartit la seva presència física però sí que la fe ens assegura que és viu i que és present d’una altra forma igualment real.

A Jesús el podem trobar en la seva Paraula, que es troba al nostre abast, per ser llegida i reflexionada; el trobem també en els Sagraments on ens ofereix la seva força i la seva ajuda; i el trobem també en les persones que conviuen amb nosaltres, en les que tenim al nostre costat, en els altres germans i germanes...

Refermem la nostra fe amb el convenciment que Jesús és viu i que ens acompanya sempre en el camí de la nostra vida.

JESÚS, UN DE NOSALTRES

Donem un pas més en la professió de fe i ens trobem tot seguit amb un resum molt sintètic de la vida de Jesús, centrat sobretot en el misteri de la seva mort i resurrecció. Ens quedarem avui en la primera part.

El Credo ens situa la persona de Jesús en una època concreta: el poder de Ponç Pilat. És fonamental en la nostra fe el convenciment que Jesús es va fer com un de nosaltres, amb totes les conseqüències. Va compartir plenament la nostra existència humana i va experimentar tot el que nosaltres sentim, les nostres lluites, els nostres esforços, els nostres avenços, les nostres limitacions... Però Jesús sempre va ser fidel al Pare i es va mantenir ferm en el seu camí. Realment, Jesús va ser un de nosaltres i per això, ara, sigui quina sigui la situació en què ens trobem, sempre és al nostre costat com un amic o un germà gran que ens precedeix i ens va al davant. Jesús va passar pel món fent el bé, ajudant, servint, estimant, perdonant... a tothom. La seva entrega va arribar fins al punt de donar la seva vida per nosaltres; la seva donació i la seva fidelitat el van conduir a una mort violenta, a la mort en creu. Com qualsevol de nosaltres va experimentar la limitació i la feblesa, la por i la debilitat però va saber-se posar a les mans del Pare i camina al nostre costat per ensenyar-nos, no a defugir els problemes i les dificultats, sinó a afrontar-les amb serenor i amb confiança. Posem la nostra mirada en Jesús per continuar creixent en la nostra fe.

LA FIGURA DE MARIA

Novament tornem a reprendre els temes del Credo, intentant aprofundir en els fonaments de la nostra fe.

La següent expressió que trobem és que Jesús “nasqué de Maria Verge”. Després d’haver-se referit a Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant, la confessió de fe introdueix el tema de Maria. Maria, la mare de Jesús, com a objecte de la nostra fe i, alhora, com a model de la nostra fe.

Efectivament, Maria va ser la dona que va caminar sempre en la fe, des de l’Anunciació fins al Calvari. Ella, escoltant, reflexionant i interioritzant la Paraula de Déu, va poder portar a terme un autèntic creixement en la fe. La seva fe profunda i ben fonamentada la va fer capaç de mantenir, al llarg de tota la seva vida, el seu “sí” incondicional i indefallent al pla de Déu.  

Maria, com a mare de Jesús, va ser una seva seguidora fidel, va ser la seva primera deixebla. Amb la seva vida, un camí no gens fàcil, va anunciar els grans valors de l'evangeli. Maria era la presència de Jesús vivent en la primitiva comu­nitat cristiana, era el record actual de Jesús.

També tots nosaltres, que intentem viure alimentant i fent créixer la nostra fe, amb el sí ininterromput de Maria, podem aprendre a viure amb fidelitat, podem aprendre la seva forma d’escoltar la Paraula i la seva manera d'estimar i de tractar els altres. Creure en Maria és veure en ella el model del que ha de ser la nostra fe.

CREURE EN L'ESPERIT

Després d’esmentar la persona de Jesús, ens trobem amb la confessió de l’Esperit Sant. Per a nosaltres, el Déu en qui creiem és un Déu trinitari: Pare, Fill i Esperit Sant. Si el volem entendre segons els nostres criteris, és un misteri que mai no podrem copsar. En canvi, si ho mirem des dels ulls de la fe, ens adonarem com, en realitat, aquest misteri és un misteri d’amor. El Pare ens estima amb amor entranyable i amb una tendresa infinita. Jesús ens ha revelat qui és aquest Pare amorós i proper que es complau en cadascun dels seus fills i filles. Ell mateix ens ensenya com hem de tractar-lo i d’obrir-nos al seu amor. I l’Esperit és aquell que sempre està actuant en nosaltres, que ens dóna la força i la llum per viure la nostra fe, que ens acompanya en el nostre caminar, malgrat les dificultats i els entrebancs que trobem pel camí. L’Esperit és el do que Jesús i el Pare ens fan perquè no ens trobem sols i perquè tinguem un company de camí que ens acompanyi sempre.

La nostra fe és posar la nostra seguretat i confiança en aquest Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, que sabem que no ens fallarà mai.  

JESÚS, EL NOSTRE SENYOR

Fem un pas més en la nostra confessió de fe: creure en Jesucrist. El Credo afirma, en segon lloc, la nostra fe en la persona de Jesús. I, a partir d’aquí sintetitza el més important de la nostra fe en Ell: es va fer com un de nosaltres i, després del seu pas per la terra fent el bé a tothom, va ser crucificat i va ressuscitar. Intentarem anar aprofundint en cadascuna d’aquestes afirmacions.

El primer que se’ns diu de Jesús en el Credo és que és Fill del Pare i també Senyor nostre. Creure en Jesús és reconèixer-lo com aquest Fill que el Pare ha donat al món, com el seu do més preuat i valuós perquè fos de veritat el “Senyor nostre”, el nostre company de camí, el nostre amic, aquell que sempre està al nostre costat, compartint la nostra mateixa vida i la nostra pròpia existència.

Jesús és el nostre “Senyor”, no com aquell que vol imposar, dominar o exercir el seu poder, sinó com aquell que vol orientar les nostres vides cap a la plenitud i cap a la felicitat plena. Si posem de veritat la nostra fe en Jesús, deixarem que sigui Ell qui dirigeixi les nostres vides cercant sempre el millor per a nosaltres; deixarem que sigui el nostre “Senyor” i no voldrem viure sota el domini de cap altra realitat.