UN TEMPS DE VETLLA

Ens tornem a trobar al principi de l’Advent, aquest temps, breu però intens, en què som convidats a intensificar una sèrie d’actituds per tal d’obrir el nostre cor i tota la nostra persona a l’acció de Déu en nosaltres.

És cert que l’Advent és una oportunitat per preparar-nos per al Nadal però també és molt més que això. Al llarg d’aquestes quatre setmanes, a més d’una ajuda per viure el Nadal ja proper, se’ns insisteix en una actitud fonamental en la nostra vida: vetllar. Vetllar és propi del qui espera, del qui viu en expectació i amb il·lusió davant d’un esdeveniment que s’acosta. En nosaltres, aquesta espera és l’arribada de Déu a la nostra vida, no només l’arribada de Déu en la nostra història que celebrarem per Nadal, sinó també la vinguda de Déu en la nostra vida de cada dia, per mitjà dels esdeveniments, de les persones que ens envolten, de la seva Paraula... Déu ve cada dia en la nostra realitat i per això hem d’estar en una actitud permanent de vetlla i d’escolta per captar la seva presència i la seva acció.

En l’evangeli d’aquest I diumenge d’Advent, Jesús ens dirà: “Vetlleu” i “Estigueu a punt”. Intentem fer-ho per tal de captar la seva acció en nosaltres i per poder viure la seva proximitat en el més íntim de nosaltres mateixos. Així ens prepararem de veritat a viure el Nadal.

ACABEM L'ANY DE LA FE

Diumenge que ve, amb la solemnitat de Crist Rei, arribem al final de l’any de la fe i també a l’acabament del nostre recorregut pel Credo. Conclourem les nostres reflexions amb les últimes afirmacions de la professió de fe.

Per últim, se’ns convida a creure en el perdó dels pecats: tots tenim les nostres mancances i debilitats, de vegades fallem i potser no ens esforcem prou en el nostre amor i la nostra entrega. Malgrat tot, tenim la certesa que Déu ens acull amb el seu perdó i la seva tendresa entranyables, esborra el nostre pecat i ens dóna la força i la valentia per aixecar-nos, no desanimar-nos i seguir endavant.

Finalment, expressem la fe que un dia participarem de la resurrecció de Jesús, estarem per sempre amb Aquell que hem intentat seguir, i la nostra vida, limitada i finita, es convertirà en una vida perdurable. No podem entendre això d’una manera raonada ni explicar-ho amb els nostres arguments. És aquí on la fe ha d’il·luminar-nos i és quan hem de tenir la certesa que estem segurs a les mans de Déu, d’Aquell de qui ens hem de fiar plenament.

Que aquest any hagi estat per a tots nosaltres un ajut per valorar molt més aquest do de la fe i un estímul per anar-lo alimentant cada dia.  

ELS QUI ENS HAN PRECEDIT

Anem arribant al final del recorregut de la nostra professió de fe i, fent un pas més, som convidats a posar la nostra mirada en totes aquelles persones que ens han precedit en aquest mateix camí. La propera afirmació del Credo ens parla de la comunió amb els sants. Tots els germans i germanes, que han viscut la mateixa fe abans que nosaltres, ara frueixen de la visió de Déu per sempre. És cert que els sants i santes han estat persones totalment fidels a Déu, que es van caracteritzar per la seva vida d’entrega, de servei, de pregària, de testimoni... i que l’Església posa davant dels nostres ulls com a models. Però també és veritat que hi ha infinitat de persones que, des d’una vida discreta, senzilla i amagada, han estat igualment exemples d’una vida de fe i de dedicació a Déu i als altres encara que no hagin estat oficialment reconegudes com a sants.

Creure en la comunió dels sants és tenir en compte que el camí que ara estem fent l’han fet abans multitud de persones, en les quals ens podem emmirallar, el testimoni de les quals ens ha d’empènyer a viure la nostre fe amb il·lusió i amb entrega. Allà on ells van arribar un dia, hi arribarem també nosaltres perquè la nostra fe així ens ho assegura.    

EN EL SI DE L'ESGLÉSIA

Un cop expressada la nostra fe en Déu com a Pare, Fill i Esperit Sant, el Credo afirma la nostra fe en l’Església. L’Església és l’assemblea de tots els creients, de tots els qui volem seguir Jesucrist i viure l’evangeli amb carismes i estils diferents.

Moltes vegades, quan parlem d’Església, pensem en l’església jeràrquica, en les persones humanes que tenen diferents responsabilitats i de les quals només veiem les seves limitacions o les seves mancances. No podem oblidar que l’Església la formem persones de carn i ossos que ens equivoquem i fallem moltes vegades. Però, per damunt de tot, hem de veure que l’Església, nascuda a partir de la Resurrecció de Jesús, és una comunitat que va avançant poc a poc precedida pel seu Pastor i impulsada per l’Esperit Sant. També és cert que, en el si de l’Església, trobem el testimoni de molts germans i germanes que viuen aquest camí de fe amb una gran entrega a Déu i als altres; el seu exemple ens ha d’esperonar a nosaltres a seguir endavant.

L’Església és la comunitat on compartim la nostra fe, on la celebrem i la fem créixer. L’Església ens dóna els instruments perquè això sigui així: els Sagraments, la reflexió de la Paraula, les persones que comparteixen amb nosaltres el mateix ideal.

Creure en l’Església és estimar-la, és col·laborar amb ella, és respectar-la i ser conscients que formem part d’aquesta gran comunitat que avança cap a un mateix horitzó.